dimecres, 4 de juny del 2008

LA POESIA


Com pluja fina,
sona una melodia.
La Poesia
és com aigua divina:
sedueix i sadolla.
---
Sense poetes
moriria la vida.
La Poesia
esvaeix la rutina
nostra orella acarona.
---
Com dolça brisa
ens atrau, ens captiva.
La Poesia
esdevé art, joguina,
nostres dies transforma.
---
És la paraula
un tresor de vitrina.
La Poesia
com perfum ens fascina,
com remei ens conforta.
---
Oh noble fressa!
Hem sentit la gran crida.
La Poesia
resplandeix la jornada
ha tocat nostra porta.
---
Quina diada!
Compartim la bellesa.
La Poesia
ha ocupat la gran trona.
Verdaguer vigilava.

divendres, 30 de maig del 2008

SENSACIONS EN ACABAR EL LLIBRE


Si mentre desgranava els últims capítols de Camí de Sirga m’anava envaint un sentiment de melangia i de pèrdua per la lenta agonia d’un poble, aquesta sensació s’ha accentuat quan he arribat al final. De melangia, barrejada amb l’enyorança que en Moncada sap transmetre com ningú, tant si recrea personatges, com si descriu situacions; també de pèrdua per haver arribat al final del viatge per una història que m’ha portat a Mequinensa, un paisatge fins ara desconegut per a mi, on he tingut ocasió de riure i plorar, de descobrir maleses i bondats, i d'emocionar-me amb drames humans. Una sèrie de sentiments d’empatia dels que em sentiré orfena, acostumada a compartir la vida amb aquest món de ficció tan entranyable. És fantàstic el poder d’en Jesús Moncada, per dotar les situacions d’un sentit estricte de la justícia, sense oblidar d'encomanar-nos tendresa i embolcallar-ho tot amb la sàtira més mordaç e hilarant. La seva manera d’escriure tan personal, tan plena d'estratègies m´ha admirat i ha fet de la lectura de Camí de Sirga un plaer, al qual no estic disposada a renunciar de cap manera: a partir d’ara em declaro fidel lectora seva. Gràcies Jesús pel regal del teu llibre, gràcies per haver-me descobert tot un món, el món de l'aigua, dels llaüts, de les mines, de Mequinensa i de la seva gent, aquest seductor mural ple de color i humanitat. Vaig començar el viatge amb les mans buides i l'acabo amb una maleta farcida de vivències i agraïments. La teva obra perdurarà per sempre en el lloc immortal dels escollits.

dimecres, 28 de maig del 2008

TRÀGICA AGONIA DE LA CARLOTA DE TORRES


Dues ferides
semblaren tes parpelles.
Embotornades,
dins l'estantissa cambra,
amb pena s'entreobriren.
---
Tebiors primeres
lliscaren per l'estança,
suau atmosfera.
Rojors de matinada
tintaren tes pupil·les.
---
Pobre Carlota!
Una llavor maligna
que t'embolica
en remolins agònics,
germinacions sinistres.
---
Dins el marasme
figures entrelluques;
aigües estranyes
on els llaüts no suren,
ni trenca cap onada.
---
Quan t'assabentes
que t'han buidat la casa
en crits esclates.
Dins la negror t'enfonses,
del pou ningú et rescata.

EPÍLEG: EXILI SENSE RETORN

La Carlota té el dubtós privilegi de ser la darrera persona que mort a la vila vella. Aquesta mort, tràgica i desafortunada com tota la seva vida, marca un punt final en la trajectòria del declivi sense remei d'una nissaga que ja no pot continuar. L'últim passeig que la dona fa, moribunda i nua per un casal buit de mobles i quadres, és tot un símbol i el colofó dramàtic que el personatge mereix. Gairebé ningú l'acompanya en la deslluïda cerimònia de l'enterrament: tan sols l'obligada presència dels fills, les llàgrimes de la fidel Carmela i el silenci del grup habitual dels parroquians de l'antic Cafè del Moll, que observen aclaparats el canvi de situació a que tots estan abocats. Des del fossar de la vila vella, en Nelson contempla entristit la població nova on ha d'anar a viure l'endemà i el record dels vells amics desapareguts el convenç que ell no podrà mai desfer-se del lloc que el va veure néixer. Navegarà sense llaüt per un exili sense retorn.
---------
TANKAS
---------
Estimat Nelson,
sense llaüt navegues;
vas a l'exili.
Pertanys al món de l'ombra,
no tens retorn ni pressa.
---
Enmig de fosca
vells amics ja retrobes;
tranquils t'esperen.
En la nit del silenci
cerques un lloc per sempre.

dimarts, 27 de maig del 2008

CAPÍTOL VI


Ja a les darreries del treballat traspàs de la vila de Mequinensa, un episodi dramàtic, tractat amb la ironia magistral d'en Moncada, ens situa de nou en plena guerra civil, amb la troballa d'una calavera i uns ossos enterrats enmig de les restes del local Venus. Quan l'Honorat del Rom es veu obligat a respondre al bigotut sergent de la guàrdia civil que l'interroga sobre tan macabra troballa, l'apotecari no pot evitar el sentiment que li provoca el record d'aquell local, compendi de l'esbarjo popular, on s´hi aplegaren vilatans de totes edats per ballar, veure teatre, cinema, o "lliurar-se a activitats engrescadores" jocosament comentades. L'interrogatori quedà suspès quan apareix la Susanna Castells identificant el propietari d'aquell esquelet, i destarota l'escena shakesperiana que el del tricorni estava interpretant: no era la víctima de cap assassinat sinó la d'una guerra ferotge que va omplir de morts desconeguts les terres de l'Ebre.
. . . . . . . . .
TANKAS DELS MORTS LLUNY DE LA TERRA
La guerra absurda
convertí en manicomi
la trista terra.
Ossos d'homes sorgiren
barrejats amb collites.
...
Lluny de la casa
joves folls disparaven,
altres morien.
Sense fe ni esperança,
la disbauxa seguia.
...
La calavera
que en Ramon trobà un dia
geu ben a l'ombra.
Són d'un noi les despulles
i el fill mort ell recorda.

DEDUCCIONS ERRÒNIES

La versió més escampada de la reclusió en una ordre franciscana de l’Octavi Riera, fill d’una coneguda família d’Olot, sostenia que era una conseqüència del desengany amorós que va patir quan l’Adelina Santancana li va donar carabasses i es va prometre amb l’Agustí Torroella; però era una deducció errònia, fruit com tantes altres, de l’incansable treball de llengües ocioses especialistes en l’art de llençar rumors i de propagar mitges veritats. El cas és que, si bé era cert que el jove havia manifestat inclinació vers la noieta, i que se’ls havia pogut veure més d’un cop conversar pel passeig principal del poble, mai havia tingut la intenció de formalitzar cap mena de compromís i des de molt jovenet abrigava el secret desig de deixar l’estil de vida convencional al que semblava abocat, per vestir els hàbits d’aquella ordre monacal. Ningú podia entendre com aquell brillant jove, fill d’una de les famílies amb més renom de la comarca, podia prendre una decisió que alguns van qualificar d’absurd caprici i altres com el producte precipitat d’una ofuscació. Potser per això els rumors sorgiren com males herbes i van derivar en conclusions que d’alguna manera justifiquessin el fet. Ni el disgust dels pares, que esperaven que el fill únic continués la nissaga Riera, ni els comentaris d’amics i coneguts van fer-lo desdir. –“Ja veureu com ho deixarà aviat. no és vida per ell”- vaticinava la gent, practicant de nou la deducció errònia. I aquest auguri alimentava l’esperança de la família, però el pas dels anys els va convèncer que allò no era un acudit passatger, sinó un projecte pres amb ferma decisió.

dimarts, 20 de maig del 2008

ADÉU A LA CASA

La lectura de Camí de Sirga, deixant de banda l’immens bagatge artístic i humà que comporta, planteja el drama viscut pels que van sentir que alguna part d’ells moria enmig de les despulles d’un poble enderrocat. Sense arribar a tant dramatisme, i en circumstàncies ben diferents a les del llibre, molts de nosaltres hem sentit un buit estrany, el dolor de ser infidels a un espai, en el moment en que tancàvem per última vegada la porta de la nostra casa. Una darrera mirada per les parets despullades, per les finestres sense cortines, pels racons buits on la nostra veu canvia de so, ens omple d’un sentiment inexplicable de pèrdua, encara que el trasllat sigui motivat per un fet agradable i el lloc on anem sigui millor. La casa que deixem ha estat plena de nosaltres, de la nostra olor i les petites marques són nostres, els senyals que la nostra vida ha anat fixant per les habitacions. Qui sap com seran els qui arribaran el dia de demà. Aprofitaran els mateixos racons que nosaltres, aquells on la claror de la llum és més bona? Posaran plantes als balcons? Seran sorollosos o discrets? Pel nostre cap circula una barreja d’interrogants per un futur encara incert i de records d’un passat que sempre apareix magnificat. Per un moment ens tempta el consol que una mena d’alè nostre ha de perdurar en aquell espai, però un cop tancada la porta, sabem que ha partir d’aquell instant la casa tan sols reviurà dins del nostre pensament i que s'obre un nou escenari en la nostra vida.

dimarts, 13 de maig del 2008

BELL SOMNI


S’hi va quedar amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals. El seu pensament però era lluny del que hi havia en aquells moments a l’altre costat dels vidres. La imatge tranquil·la que oferia la placeta que l’havia vist créixer res tenia a veure amb el tràfec d’imatges que circulaven pel seu cap. Uns nens que corrien darrera una pilota donaven pas a uns altres que patinaven i tot seguit apareixien uns tercers que anaven amb bicicleta i ell sempre enmig de tots. Ho volia pensar amb força i va tancar els ulls per veure-ho millor, sense que cap destorb extern distregués aquell pensament que el feia tan feliç. Amb els ulls de la imaginació tot funcionava perfectament: la pilota obeïa el seu peu i anava directa a la porteria, els patins lliscaven suaument sense entrebancs i la bicicleta semblava volar. Quin tip de donar voltes i més voltes es va fer! Era tan bonic que no volia que allò s’acabés mai. Per això va sentir com si alguna cosa es trenqués dins del seu cervell quan una veu va estripar el bell somni: Que no t’has begut la llet encara? Si no menges no et posaràs mai bo.

dilluns, 12 de maig del 2008

CAPÌTOL V

-Quina hora és Carmela?- una pregunta obsessiva que la Carlota de Torres va repetint mentre espera uns convidats que no arribaran mai. La fidel serventa, conscient del declivi inexorable d’uns temps, es qüestiona si hauria pogut evitar el terrible disgust d’aquell fatídic dia d’aniversari, però és evident que hauria estat molt difícil convèncer algú tan classista com la gran senyora de Torres. Els personatges hipòcrites que l’envoltaven han desaparegut; els uns per traslladar-se a indrets allunyats i altres per haver traspassat, i la Carlota, isolada dins d'aquell gran casal, espera dels representants del poble una oferta digna de la classe que ella personifica, com a successora d'una noble estirp. Quan en Graells li comunica quina és la seva resposta, se sent molt ofesa i pateix un atac d’indignació que sembla afectar greument la seva salut.

TANKAS

Trista Carmela,
d’una dama abatuda
fidel serventa;
contemples la caiguda
de tan noble corpenta.

L’hora pregunta,
El neguit la rosega.
L’orgull de casta
l’encega i li fa creure.
en honorable oferta.

Raons impreca
Carlota amb gran coratge.
A la gran sala
ningú ret homenatge
a dona tan fatxenda.

Només espectres
al berenar es presenten.
Els menjaciris
ja no són flor i nata,
són flors de cementiri..

D’aquella trepa
ja quasi ningú queda.
Classe extingida,
exili de xerraires,
cotorres que emmudeixen.

Fóra proesa
esperar sacrifici
de tal noblesa.
Si no hi ha benefici
la cort social deserta.

Pobre Carlota,
de l’elit n’ets la mostra,
Dona classista,
per sempre encastellada,
tancada dins ta closca.

“Sóc noble dama”
-pregona enfurismada.
Del gran llinatge
ningú en aquell poble
vol conservar la imatge.

dimarts, 6 de maig del 2008

RECORDS EN BLANC I NEGRE


Vaig tornar al poble on tants estius havia passat de petita i un sentiment de pèrdua m’envaí. Els racons que havia fet meus a còpia de matins i tardes corrent amb altres nens semblaven haver desaparegut, i amb ells un seguit de vivències. El meu cervell conservava una mena de pel·lícula intransferible molt sensible i aquell canvi de decorat feia trontollar el guió que tants anys m’havia acompanyat. Intentava recrear escenes pensades en blanc i negre com les velles fotografies que he contemplat tantes vegades però allò ja no existia. On hi havia una botigueta de llaminadures s'alçava una casa nova amb una sucursal bancària; el vell cafè s'havia convertit en hotel i al carrer Major no hi vaig saber reconèixer res. Què se n'havia fet de les cases que jo recordava? Les havien enderrocat o les havien disfressat amb un vestit nou per despistar-me? Segurament pels habitants actuals la imatge que jo tenia del lloc, un poble d’interior abocat a la pagesia, era pitjor que la que ofereix ara, molt més moderna i endreçada, però no era la meva, la que el pas del temps ha idealitzat.
Vaig pensar que en la meva absència el poble m’havia fet una malifeta; com si hagués tingut la gosadia de voler viure pel seu compte, i per uns instants em vaig sentir traïda. Certament era tan bonic com ingenu pensar que tot allò romandria inamovible per tal que jo gaudís plenament dels meus records. Aquest sentiment instintiu va donar pas a una reflexió més madura: “La culpa és teva per haver-hi tornat després de tants anys” –vaig dir-me- “Què esperaves? Que tot continués igual? Que potser no has canviat tu també?”

RÀBIA IMPOTENT

Hi anàvem sovint. Era una platja on tot era harmònic; amb la mida justa per no imposar quan aprofitàvem els agraïts dies de setembre, els millors de la temporada, fent la darrera remullada en les seves aigües transparents, ni resultar feixuga a ple estiu quan més s’omplia de banyistes. El caminet que hi portava, tot i ser de bon fer, impedia l'afluència d’aquells que preferien instal·lar-se a peu de cotxe. Valia la pena l’esforç del trajecte, deixant enrera roques i pins i a les envistes d’aquella meravella natural, sentíem el goig íntim de contemplar la bellesa en estat pur. Per això la notícia en un diari local que una immobiliària pensava profanar el nostre santuari, parcel·lant la cara de muntanya que donava a mar, ens va omplir d’estupefacció i de ràbia. Allò suposava una invasió de cases, camins, cotxes i persones, i desfer per sempre la visió del lloc feréstec. Qui havia perpetrat aquella malesa? Com era possible que es pogués atemptar contra un entorn mil·lenari omplint-lo de ciment sense que ell mateix es revelés d’alguna manera? Aquestes eren les preguntes que ens fèiem amb angoixa impotent i amb la secreta esperança que algú tingués el seny d’impedir-ho. Com quasi sempre, el desig i la realitat no solen anar de la mà i el disbarat es va dur a terme deixant-nos orfes de raó i de platja. Bé, la platja encara hi és però ja ha perdut tot l’encant que l’envoltava i hem deixat d’anar-hi. Ara és una més de les moltes cales malmeses de la nostra costa que més que brava es podria qualificar de mal domesticada.

CAPÍTOL IV


Tota l’amargor acumulada durant els anys d’incertesa i patiment per la lenta destrucció de la vila, queden admirablement reflectits en aquest capítol, personificat per un Nelson testimoni de l’avenç implacable d’unes obres que representen la fi d’un poble i d’una manera de viure.
–“Qui eren aquells senyors per vendre’s el riu?” –es pregunta dominat per la ràbia i la impotència. Quan la vídua Salleres va morir ell va deixar la navegació tal com ja havien fet els altres llaüts. Abatut, contempla les ruïnes que l’envolten, la casa on ha viscut tots aquests anys que aviat haurà de deixar; l’abandó de les mines i la lenta agonia dels llaüts amarrats als molls; aquell Verge del Carme tan estimat que ell encara s’entesta en adobar i en el que recrea escenes imaginàries plenes dels personatges que han poblat la seva vida. Sense feina ni esperança, amarat d'enyor, el seu cervell no para de donar voltes entorn dels records.

TANKAS

Esgaiat Ebre,
les naus trenquen tes aigües
salpen a l’alba.
En la vila adormida
la son fuig de les cases.

Silencis tallen
corrioles i politges.
Desperta’t vila!
Treballs de peonades,
grinyols quan neix el dia.

Nelson escolta
sorolls imaginaris
ple d'enyorança.
Desitjos impossibles,
records sense esperança.

Despert somia.
La por i la incertesa
omplen ses dies.
La vila que estimava
mai més cobrarà vida.

Certesa amarga,
d’un somni, d‘un miratge,
boja quimera.
La nau Verge del Carme
la lenta
mort espera.

dilluns, 21 d’abril del 2008

RECORDS ESTREMIDORS


Els records acudien, s'acarnissaven en ella. De sobte va sentir un piano, el so d'una melodia familiar, una música que feia molt de temps que no escoltava. Va estremir-se. Era la mateixa música que l'any 1925 tocaven en aquell cafè que tant va sovintejar. Però ara no sentia al costat la presència de l'Enric. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure el dia que es van conèixer, el viatge que van fer plegats fins aquell poble que semblava la fi del món, les nits de xerrades inacabables en aquell local, on el pianista solia tocar aquella peça que ells van adoptar com a seva i de ningú més, i que ara estava sonant. Tot el pes de l'absència i el dolor per la certesa del mai més, la van colpir.

COTORRAM DE SALÓ

-Són uns bàrbars- declarava solemne la Quimeta Bonaterra.
-Sí, i uns indesitjables- proclamava decidida la Paquita Pi.
-I uns... uns depravats- sentenciava per fi l'Amanda Quatrecases sempre indecisa, després de descartar el qualificatiu de perdularis per trobar-lo massa tou.

CAPÍTOL III

La invasió de forasters que pateix Mequinensa a rel de la construcció de la presa, suposa una ofensa constant a l’orgull de la surperba classe alta del poble. La senyora Carlota de Torres no dubta en designar els nouvinguts com a “gentalla, xusma i púrria patibulària”, opinió compartida per altres distingides senyores amb qualificatius semblants. Però, de mica en mica aquesta senyoralla, pressionada per l’empresa constructora, renuncia a una resistència inútil i va acceptant les indemnitzacions que en un principi negava. La mateixa Carlota de Torres, cedeix a la insistència d’en Graells i a contracor acaba venent les seves mines. Aquesta venda suposa una nova humiliació i revifa amb amargor tots aquells records que s’han anat enquistant dins la seva ànima fins a produir-li una ferida impossible de guarir. Més sola que mai, envoltada de cases enrunades, consumeix les hores mortes contemplant des de les golfes el Carlota II, i esperant no se sap qui.



La senyoralla,
la vinguda contempla
d'aquella plaga.
Ritual de privilegi,
que amb la arribada acaba.

Sense aturar-se
aquella constructora
terres comprava.
Ja no quedaven mines,
rabent la gent marxava.

Casal sens vida,
has conegut la joia
d'uns altres dies.
Senyora gran, Carlota,
enmig de pols sospires.
.
Sense esperança
només records et queden;
l'enyor et mata.
Mirant per la finestra
les hores mortes passes.
.

dimarts, 15 d’abril del 2008

LA GARBINADA NEGRA- CAPÍTOL II


En aquest breu capítol queda reflectida tota l'angoixa i el sentiment de pèrdua irreparable d'en Nelson quan passeja per un poble ja mig derruït, intentant refer aquelles runes dins la seva memòria confosa. Aquest sentiment, que ja va començar un dia de carnaval del 1957, va prenent cos a mesura que passen els dies, barrejat amb l'incertesa pel futur i la ràbia impotent dels vilatans en veure tota la maquinaria destructora que els envaeix de forma inexorable.
----------
TANKAS
----------
El pobre Nelson
vençut per enyorança
els llocs canvia:
Allà on hi havia cases
confós posa botigues.
---------------------
On anirien?
la gent es preguntava,
i no dormien.
Estat i jerarquia
a res no responien.

dimarts, 8 d’abril del 2008

COMPTABILITAT


D'acord amb la comptabilitat de la Lluïsa, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, aquella veïna primfilada del primer tercera havia anat tres vegades a exposar-li les seves queixes. La primera es va produir quan, en horari nocturn, va trucar a la porta per queixar-se del nou propietari del cinquè segona que havia començat una sèrie d'obres; segons ella deduïa pel soroll allò repercutia en la seguretat de la finca. No cal dir la quantitat de diligències que la Lluïsa va haver d'endagar per tal d'esbrinar la legalitat d'aquelles obres. La segona queixa va tenir lloc al vestíbul, quan la mateixa veïna la va abordar sobtadament exigint-li que fes alguna cosa amb la porta d'entrada, que quan es tancava feia un soroll que arribava a la seva delicada orella i no la deixava dormir. Potser tenia raó encara que ningú fora d'ella havia fet esment d'aquella fressa. Aquest cop les diligències i la corresponen reunió van acabar amb un canvi de molla i no amb un canvi de porta com ella pretenia La tercera i potser més fundada queixa la va causar el gos del veí de l'entresòl tercera, i els flaires que emanava just sobre la galeria de la veïna rondinaire. Uns amos que el deixaven tot el sant dia al pati i no tenien gaire present l'hàbit de la neteja, la van embolicar a ella mateixa en una situació d'enfrontament molt desagradable, totalment impropi de la persona pacífica que sempre havia estat.
Totes aquestes gangues no remunerades i altres que van anar sorgint, la van convèncer que ser presidenta d'escala no era cap càrrec honorífic, sinó més aviat un maldecap del que aviat va desitjar fugir.

QUARTA PART - LA GARBINADA NEGRA - CAPÍTOL I


Les quatre vegades i mitja que l'Honorat del Rom va estar detingut, són irònicament descrites en aquest capítol i serveixen per reflectir el tarannà de l'apotecari, digne succesor de l'Honorat del Cafè. El jove, desoïnt els consells d'un oncle carca, reprén la vacant deixada pel pare en les tertúlies del Cafè del Moll, on ben aviat s'ìmpregna "d'un solatge vilatà vell com els rius".
En la primera detenció, la fatxenderia d'un tinent que pretenia tancar amb filferrades el pont inexistent, deixa en evidència un temerari sentit de l'humor. En la segona, demostra el seu valor i estricte sentit de la justícia clavant una llista dels morts republicans a la porta de l'Ajuntament i enfrontant-se a l'alcalde. La tercera detenció és causada per la suposada autoria d'un romanço clandestí, on es ridiculitza el rector del poble, i també per la confecció d'un pa ben singular. La quarta detenció té lloc damunt el pont de l'Ebre, i es produeix per la pífia d'un malfiat delator que veu en l'abrandada defensa que l'apotecari fa de les virtuts de l'aspirina, una incitació a la vaga general. Finalment, la que el cafeter considera "mitja detenció", corre a càrrec del caporal Bernardino, que el vol interrogar sobre els incidents del sepeli d'en Jaume de Torres. però tot acaba amb un desmai providencial.
-----
TANKAS
---------
Seguint l'empremta
d'un pare que t'honora
del nom fas causa.
Gran Honorat burleta,
te'n fots d'aquells fatxendes.
---
Tancar volia
un pont imaginari
amb filferrades.
Aquell tinent estúpid
aigua al cervell tenia.
---
A sang calenta
acuses a l'alcalde;
fet temerari.
Tan sols l'amic Corbera
de la garjola et salva.
...
Les aspirines
guareixen malalties
l'Honorat deia.
Orelles malfiades
una altra cosa hi veien.

dijous, 3 d’abril del 2008

VISITA A MEQUINENSA


TANKAS

Jesús Moncada,
gran geni de les Lletres,
just homenatge
amics i gent forana
plegats vàrem rendir-te.

Feliç trobada!
El poble que estimares
ens esperava.
Jornada memorable
l'amor es respirava.

Aquest gran dia
els nostres ulls veieren
què t'inspirava.
El teu gran escenari
real es convertia.
.
Amb els teus llibres
un univers creares.
Ficcions amigues
d'un poble, Mequinensa,
protagonista, l'aigua.
.
Carrers fantasmes.
indrets que s'intuïen,
Restes de pedres.
El nostre imaginari
cases reconstruïa.
.
Bressol d'un geni,
les aigües t'acaronen.
Ets vila nova
però del record no esborres
aquella vila vella.

Junts vam reviure
el goig per la lectura.
Amics i amigues,
regidors i Alcaldessa,
mercés per la rebuda.

dilluns, 31 de març del 2008

RECORDS

“Els records provocats per aquella trobada fortuïta amb el que havia estat més que un amic en altres temps, s’acoblaren com les peces d’un trencaclosques per compondre sobre les runes la memòria inesborrable d’aquell estiu de 1980. Feia mal recordar-ho però encara en feia més fer veure que no havia passat perquè tenia la certesa que allò havia servit per enfortir la seva relació un cop superat el tràngol. Perquè per ella havia estat un tràngol haver ensopegat amb aquell company de feina de qui es va enamorar com una col·legiala, i experimentar un sentiment tan confós. Cert que va viure uns moments intensos, un remolí de sensacions atraients fins llavors ignorades, però sempre enterbolides pel pensament del marit traït. Encara que es repetís mil vegades que tot havia passat sense voler-ho, i que no es podia lluitar contra la força de l’enamorament, sabia que per algú com ella aquell raonament era impossible. I va triar la renúncia. Va canviar de feina argüint que l’horari era més compatible encara que fos mentida. Va ser un acte quasi heroic en uns temps en que la fidelitat començava a no estilar-se; un anar contra el corrent social que aprovava la total llibertat de sentiments si la naturalesa ho exigia.
Va sentir una mena de trasbals quan va topar amb ell a la sortida d’aquell supermercat on no havia entrat mai. Estava canviat, més gras i amb menys cabell, però conservava aquella força en la mirada. Li va dir que vivia a prop i res més. Ni tan sols li va confessar si s’havia casat i si encara treballava a la mateixa empresa. Semblava tenir pressa. El temps tot ho modifica - va pensar - i encara que ella no ha pogut esborrar el record, en aquells moments eren dos estranys, com si mai no haguessin viscut res en comú.”

CAPÌTOL VI


Ens trobem immersos de ple en l’enterrament d’en Jaume de Torres, disposats a escatir per fi la catàstrofe que en capítols anteriors s’ha anat anunciant. Una minuciosa descripció del seguici, “un magma onejant i negrós”, dóna peu a consideracions diverses sobre les relacions església-poder en temps franquista, com l’ordre consistorial de carregar sobre els obrers minaires el pagament dels desperfectes de l’església, que aporta sucosos comentaris dels protagonistes sobre els drets de propietat adquirits quan es girés la truita. Una altra n’és la particular relació d’animositat de la Carlota després del sepeli, indignada per la desagraïda resposta del capellà i del propi Déu a la generositat dispensada pels Torres fins llavors. També s’esmenten els neguits i tripijocs d’un Ramon Graells que més que mai s’autoafirma com a responsable dels negocis familiars. Parents i seguici avancen amb tota la pompa, acompanyats per una eixordadora banda formada per supervivents del naufragi de la guerra. A propòsit d’aquesta recomposició, destaca una curiosa anècdota de l’antic capatàs de La Carbonífera, autodidacta del trombó de vares. L’apoteosi final, que desvetlla el que constituí gran vergonya, esdevé quan el comentari sobre un gos famèlic fet per una dona del seguici, desencadena l'allau de pànic de tota la comitiva cercant amagatall, i deixa abandonat el taüt d’en Jaume de Torres enmig de la plaça. No cal dir que la descripció d’aquesta fugida massiva en mans d’en Jesús Moncada es converteix en un dels moments més hilarants de la novel·la.

TANKAS

Magma que oneges,
negre i pompós avances.
Ningú diria
que ben aviat t’espera,
una vergonya amarga.

La gran Carlota
per Déu se sent traïda.
La il·lustre dama
del cel creu impossible
ofensa tan sonada.

Trombó de vares
de l’Ebre t’apoderes
en la nit negra.
Entones un gran himne
i autoritats esveres.

La desbandada
aquell taüt isola.
Oh paradoxa
del qui ha manat en vida
i en la mort sol es troba.

dimarts, 25 de març del 2008

LLUMS I OMBRES

Un besllum de lluna filtrat de sobte pels núvols, li va permetre distingir la figura d’una dona remenant la bossa. Va sentir una fregadissa, la flama d’un llumí trencà la fosca. A la primeria, la claror rogenca va enlluernar-lo i espesseí més la negror de la figura. La flameta es va enlairar fins a la punta del cigarret, el llumí es mantingué al nivell del rostre més estona de la necessària i en Martí ja no va tenir cap dubte, va adonar-se, mentre se li feia un nus a les entranyes, que des del joc de llum i ombra d’aquella fesomia el miraven els ulls de l’Scarlett. Era ella, la meravellosa Scarlett Johansson en carn i ossos qui se li apropava lentament deixant la foscor enrera. Un tremolor nerviós produït per la sorpresa i l’emoció començà a envair-lo i s’accentuà quan tot seguit l’Scarlett abandonà el cigarret i aquells llavis sensuals començaren a mussitar “Martí, Martí...” amb veu càlida, una veu que semblava acaronar l‘oïda, mentre el tacte suau d’unes mans delicades posades damunt la seva espatlla el feren estremir. Però, de sobte, quan era a punt de balbucejar “sóc tot teu Scarlett, amor meu”, la veu patí un canvi desagradable i es tornà forta, estrident, al temps que la dolçor dels braços esdevenia sacseig brusc ”Martí, Martíííííí...”
Sentí dins el cervell una mena de trencadissa i obrí els ulls de cop. La Quimeta, la seva dona, abocada damunt del llit, li dedicava un desconsiderat trontoll mentre pronunciava a crits el seu nom: “Martí, Martíííííí... vols despertar-te d’una vegada? Arribaràs tard a la feina. Al final he hagut de cridar. No sé què devies somiar però estàs tremolant de cap a peus. Perquè fas aquesta cara? Que no et trobes bé?

REVIFANT RECORDS


La visió d’un anunci televisiu, probablement d’algun detergent, on uns nens jugaven entre llençols estesos, va revifar aquells records d’infantesa entranyables, aquells que es graven per sempre en la tossuda memòria de les coses que ha valgut la pena viure. La Mercè evocava amb tendresa els dies en que ella i la seva germana també corrien embogides pel terrat de casa, enmig de la blancor assolellada d’un altre laberint tèxtil, que semblava disposat expressament per unes mans benefactores que vetllaven pel seu gaudi. Aquelles façanes blanques obertes a la diversió, aquells boscos nevats plens de caminets suggeridors per on les dues discorrien alegres, esdevenien joguina improvisada en uns temps en que els infants havien de conrear la imaginació i aprofitar qualsevol avinentesa, encara que després haguessin d’escoltar la repulsa de veus superiors cridant a l’ordre maleït. Eren temps feliços malgrat la migradesa, temps en que la vida mateixa era com un gran joc.

CAPÍTOL V


Encara planen per tot el capítol les ombres de dues jornades luctuoses: la dels funerals d’aniversari del senyor Jaume de Torres i la del propi dia de la seva mort. En la primera, un cop de cerç carregat de pols, emblanquina una Carlota de Torres endolada i les tres minyones que l’acompanyen, provocant els comentaris irónics dels parroquians del Cafè del Moll, i algunes consideracions tendents a imaginar la ventada com un càstig diví.
En la segona, un relat carregat de frases poètiques i troballes literàries, la crònica del viatge del Verge del Carme per transportar el taüt d’en Jaume de Torres, esdevé intrigant en aparèixer uns misteriosos passatgers que volen travessar el riu. En Nelson reconeix un d’ells, ex vilatà i anarquista fugitiu, lluitador encara amb els maquis contra la dictadura franquista, que li entrega un paper. Per ell s’assabenta de la mort en el camp de concentració de Mauthausen de l’Aleix de Segarra, el gran amor d’una Malena que haurà de renunciar per sempre a l’ansiat retorn.

TANKAS

Llaüt que esgaies
en la negror fumosa
l’aigua tranquil·la.
Celístia pintada
sobre la pell de l’Ebre.

La garbinada
cobrí el cel de núvols;
bromalls de boira,
filades de tenebra
que la nau embolcallen.

Llençols de núvols
tapen amb nit les aigües.
Abrics de fosca,
amagatalls de lluna
on els estels s’oculten.

HAIKÚS

Besllum de lluna
filtrat enmig de núvols,
retall minúscul.

Un llumí trenca
la foscúria densa.
Fràgil espurna.

Sense la flama
es convertí aquell rostre
en taca fosca.

Dèbil llumeta
que ben ràpid es nega
sota les l’aigües.

dimarts, 11 de març del 2008

MÚSICA DE FONS

Moltes músiques han acompanyat les meves migdiades perquè és difícil gaudir del silenci en ple dia. La més habitual ha estat i ho continua sent la música de fons del televisor engegat i perfectament ignorat des del confortable sofà de casa. Una temporada ho va ser la monòtona sonsònia del saxo del veí del cinquè, assajant exercicis i escales que per sort de tot el veïnat actualment ha emmudit. Una altra que encara recordo malgrat els anys que han passat, m’acompanyava a Cardedeu les tardes d’estiu de la meva adolescència, aquelles caloroses tardes en que venia tan de gust lliurar-se a una bona migdiada damunt del llit, després d’un bany i un bon dinar, mentre a fora petava el sol i la calor estabornia: Era la musiqueta innocent d’un xilòfon que en Joan, un noiet disminuït psíquic veí de la casa on estiuejàvem, feia sonar especialment cap a les tres de la tarda. Aquelles notes inconnexes eren hipnòtiques, tenien la virtut d’adormir-me automàticament, eren com una crida a la relaxació, la invitació a la somnolència. Encara ara relaciono aquella música amb les tardes xafogoses d’estiu i amb sembla sentir-la mentre la son s’apodera del meu cos i em llenço de ple als braços d’en Morfeu.

diumenge, 9 de març del 2008

CAPÌTOL IV


El ressò d’una campana que toca a morts, ens situa al casal dels Torres, on una irritable Carlota i una pacient Carmela es preparen per honorar la memòria del senyor Jaume, una memòria que, segons sembla, es va veure entelada per circumstàncies encara ignorades, el mateix dia del seu enterrament.
A causa de la demanda de carbó d’una Europa en guerra, el capítol fa un recorregut per la revifada de la vila, submergida en l’activitat frenètica d’uns propietaris que s’afanyaven a recontractar treballadors rebutjats anteriorment, per tal de recuperar les mines i la infrastructura que comportaven. El senyor Jaume de Torres, revifat també desprès del tràngol angoixós de la guerra, gaudeix d’una viduïtat que el fa pensar en noves núpcies, però la seva filla Carlota s’encarrega d’atallar convenientment la situació.

TANKAS

Toquen campanes,
sons que per l'aire volen,
records revifen.
Uns memòria honoren,
altres vergonya atien.
-
Guerra europea
que mig món destrueixes;
sang aliena.
Aquest fibló que mata
sempre algú aprofita.
-
La bella mestra
provocar-te volia
Jaume de Torres.
Una filla esverada
aquest perill evita.

TRES MIRADES A LA IMMUTABLE NATURALESA


Llegint el capítol tercer de Cendra de Calendari de Camí de Sirga, he observat la coincidència en expressar el mateix pensament, dels tres autors que hem analitzat en el taller de lectura i escriptura.
Quan en Nelson reflexiona mentre navega “per un Ebre indolent”, enmig del paisatge desolador que ha deixat la guerra, ens pregona la indiferència de la natura al pas de l’home. “...tanta perfídia i tanta mort no havien alterat la seva passa” “...les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria és cosa d’hòmens; ell, l’Ebre era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes”.
Així mateix, Caterina Albert ja esmentava aquest pensament en la seva immortal obra Solitud, quan una tremolosa Mila pujava el cimal amb el Pastor, enmig de l’orgia descriptiva d’un paisatge de rocs i penyes feréstegues “d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.
També en Jaume Cabré recupera la idea de la força de la natura a Les veus del Pamano, on tota la novel·la respira la insensibilitat de les valls i muntanyes del Pallars mentre la gent fugia atemorida de la guerra i la mort, i continuava impertorbable quan uns altres homes baixaven més tard pels mateixos camins reconvertits en pistes d’esquí. I sobretot en el dramàtic fragment en que uns nens llancen una ampolla al riu Noguera, on l’autor fa un agosarat salt en el temps amb l’omnipresència d’un riu inalterable.
Ja ho diu la cançó:

Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya encara forta
alçarà son front altiu.

dimarts, 4 de març del 2008

CAPÍTOL III

La represa d’activitat a Mequinensa un cop acabada la guerra, continua sent l’eix principal que vertebra aquest capítol. Tot just començat, una hilarant i frustrada posada en escena de l’administrador de la vídua Salleres, contrasta amb la tristor del final, on en Nelson, trasbalsat per la presència d’una Malena de Segarra abatuda, recorda amb pena fets entranyables d’altres temps. Es ressalta el canvi que ha experimentat la vila amb el nou règim, i sobretot s’hi destaca l’amor fora mida que el patró del Neptú sent pel vell vaixell, un amor que no tan sols va més enllà d’un sentiment humà, sinó que forma part de la seva raó d’existir.

TANKAS

Gos i sirena
Aquell discurs esguerren.
Quin gran ridícul!
Quan el pla es destarota,
El macarró s’emprenya.
-
Trinxeres buides,
Filferrades menjades,
Cases desfetes.
El dolor de la guerra
Deixa l’aigua insensible.
-
La vella barca,
Que Neptú s’anomena
Li dóna vida.
Quan del riu la rescata
L’antic patró respira.
-
Pobre Malena!
A la vila s’acosta
I en l’Aleix pensa.
El record i la pena
Ja mai més no la deixen.

dimecres, 20 de febrer del 2008

DES DE LA FINESTRA


De la finestra estant he pogut veure moltes coses, però la més curiosa de totes ha estat la visió d’una dona de la casa del davant, al carrer Consell de Cent que, de manera periòdica enfilava la persiana del balcó de bon matí i dedicava una estoneta regant, escatint i arreglant els quatre testos que hi tenia. Després, abaixava la persiana i ja no sortia la resta del dia, ni mai l’havíem vista pel carrer. La família, atiats per aquesta constant rutina, aviat vam batejar la desconeguda amb el nom de senyora Maria, i alguna vegada vam arriscar alguna hipòtesi sobre la seva vida. Vam ampliar els comentaris quan li vam veure desenvolupar una activitat extra que mai no oblidava: “Mira, avui la senyora Maria ja ha posat la senyera. És molt patriota la senyora Maria”, dèiem per Sant Jordi o per la Diada quan la penjava. I potser va ser el seu perfil patriòtic el que va provocar l’anècdota: Un dia que havíem anat d’excursió a Queralbs, tot passejant vaig trobar la veïna caminant tota sola pel carrer. Es feia estrany veure-la tan lluny de casa, com una flor trasplantada, i potser per això vaig sentir l’impuls irrefrenable de saludar-la:”Jo a vostè la conec” –vaig dir-li tota agradosa. Veient-la sorpresa, vaig aclarir que vivíem al davant seu a Consell de Cent, i ho va entendre i em va somriure amable. Fora del balconet que l’emmarcava semblava una altra, no era la nostra senyora Maria de cada dia. Què hi feia a Queralbs? Havia anat a veure en Jordi Pujol? Un altre misteri a afegir a la seva personalitat. L’endemà va tornar a sortir com sempre a la mateixa hora.
--------
HAIKÚ
--------
Una finestra,
aire que ve de fora,
és vida nova.

dimarts, 19 de febrer del 2008

TERCERA PART -CAPÍTOL II


Un seguit d'evocacions, provocades pel presentiment de la minyona Carmela en veure aturat el rellotge de la torre, es van succeïnt en aquest capítol, perfecte retrat del que va significar l'acabament de la guerra pels diferents bàndols. Per els senyors que havien fet costat als feixistes, era el retorn a l'ordre, a l'autoritat venjativa que exercien despòticament. Per els qui recolzaren el bàndol republicà, la derrota va suposar la humiliació i per a molts haver d'empassar-se l'orgull, implorant alguna gràcia. El despit de la Carlota de Torres pel desamor de l'antic amant, en Francesc Romaguera, ens retornen una dona amargada que va veient com el pas del temps i dels esdeveniments, transformen la vila.
-------------
HAIKÚS
-------------
Llum dura i seca,
quan els Monegres deixes
calitge et tornes.
---
La vall del Cinca
esdevé nebulosa,
i es difumina.
---
Boires grisoses,
esvaeixen les coses
quan són al Cinca.
---
TANKAS
---
Uns ulls segueixen
el sepulcre que sura
riu avall, per l'Ebre.
Són els ulls d'una dona
plorant l'amant per sempre.
---
Baixant per l'Ebre
un llaüt que s'enfonsa
sepulcre sembla.
Allà dalt la Carlota
amb els ulls l'acomiada
---
Carlota Torres,
tens dol a la mirada
quan ressegueixes
el sepulcre que baixa
amb l'home que estimes.
---
Dona que mires
l'amor que fuig fent via,
sense esperança
tens l'ànima tancada
com un sepulcre.

TANKAS DE LA GRAN DIADA -DEDICAT A LA MARIA CASTRO

Oh al·leluia!
Quina joia, quin gaudi,
quina flipada!
La data memorable
dijous fou arribada.
---
Sou veritables,
deixo d'imaginar-vos.
Quan tafanegi
vostres blogs admirables
als noms posaré cara.
---


Maria Castro,
inspirada cuinera,
dels perols fada.
Sublim taula de festa,
digna de gran diada.

---
Àpat de luxe,
docta gastronomia,
postres selectes,
gustoses llepolies
que el paladar delecten.

dilluns, 11 de febrer del 2008

EL VELL TRAMVIAIRE


El tramvia 59, que havia deixat d’existir feia tants anys, s’atura a la parada davant els il·lusionats usuaris, mentre l’entorn arracona amb pressa l’humida tristor d’aquest matí de novembre de 1998. Quan el tramvia arrenca, conduït suaument per la memòria del seu últim conductor, la Rambla, pel costat de la Virreina, ja ha adquirit la claror encegadora d’un matí de juliol dels anys cinquanta.
Va fer la feina de tramviaire que començà l’avi amb els primers tramvies, que continuà el pare i que ell des de ben petit va voler seguir per tradició. Era un conductor vocacional que va viure com ningú la vaga de 1951, que patia amb qualsevol incident relacionat amb el sector, que procurava ser amable amb els viatgers i conduir amb cura, evitant frenades sorolloses o arrencades sobtades. Els seus trajectes eren amables passeigs per la ciutat que tant estimava, però sobretot era feliç quan amb el 59 circulava a l’estiu per la Rambla en direcció a mar, carregat d’un munt de viatgers que enfilaven cap a les platges de la Barceloneta, idíl·lic destí d’aquella Barcelona pre-olímpica, i pre-tantes coses. Per això va ser tan trist per a ell veure com els tramvies eren substituïts per autobusos, fins arribar a la desaparició total. Llavors no li quedà altre remei que acceptar tasques anodines de manteniment, engabiat en dependències tèrboles, i s’enfonsà en una malenconia de la qual encara no n’ha pogut sortir.
Avui ha fet una passejada de jubilat sense rumb però els seus peus, conxorxats amb l’ànima nostàlgica, l’han conduït de nou al cor mateix de la Rambla, davant de la Virreina. Amb un somriure als llavis ha retrobat l’estiu lluminós, ha vist la gent fent cua, les mares agafant la mà dels infants que contemplen amb il·lusió el seu tramvia 59 deixant Betlem, per enfilar la parada i tot seguit continuar Rambla avall fins el mar. Després d’assaborir aquests minuts de felicitat, el vell tramviaire es gira d’esquena a la parada i comença el retorn a casa. Sense la seva presència, l’entorn recupera la llum esmorteïda d’aquest matí de novembre de 1998.

TERCERA PART. CENDRA DE CALENDARI - CAPÍTOL I


Aquell octubre de 1971, l'Alfons Garrigues contemplava amb ulls d'altres temps el paisatge tardoral, retrocedint a la boira gelada de l'hivern del 1939, quan feia de barquer i treballava a l'embarcador. Amb aquesta premissa s'enceta un capítol que vol explicar la tragèdia viscuda per gent d'aquelles contrades que van haver de fugir a causa de la guerra i el seu retorn dramàtic que l'Alfons va viure de primera mà dalt del transbordador i que mai no aconseguí oblidar. En canvi, aquell mateix dia, entre la població de Mequinensa, un sentiment d'optimisme semblava haver esborrat aquells fets, quan les primeres cases de la vila nova van estar acabades.
------------
TANKAS
------------
En temps de guerra
la gent de les contrades
rabent fugia.
Quan defallits tornaven
ploraven d'alegria.

Quanta tristesa,
barquer Alfons Garrigues
tu contemplaves;
quanta amargor i angoixa
a l'ànima gravada.

Llàgrima amarga
per tanta gent vessada,
amb gran silenci.
Quan les siluetes tornen
els crits i plors esclaten.

SENSE ATURADOR

Avui faré de M. Dolors Figueres i encetaré per una sola vegada, una mena de dietari personal, només per expressar l'admiració i la queixa que em provoca la incansable tenacitat dels conductors d'aquests blogs, perpetrant novetats, variants i modalitats diverses d'un dia per l'altre. Una sola setmana d'absència per un fastigós refredat ha estat suficient per convertir-me en perfecta ignorant d'un desconegut projecte per editar vídeos, que m'ha deixat ben perplexa, i completament en orsai. Ara que per fi havia aconseguit trobar-me còmoda i feliç fent resums de capítols, embastant petites històries amb estratègies manllevades, cercant imatges i provant de col·locar-les bé, o fent haikús i tankas a dojo, van la Dolors i l'Oriol i au vinga, com si no n´hi hagués prou, en el capítol rebut per correu surten amb això del vídeos, suposo que per no avorrir el personal que podríem endormiscar-nos amb la rutina. Voleu dir que no ens escanyeu massa? Confesso que d'entrada, l'imprevisible sempre m'acoquina però, ves quin remei, hauré d'intentar posar-me al corrent d'aquesta tasca nova, que representa un escull impertinent enmig d'una carrera de "blocaire", fins ara sense aturador.

dimecres, 6 de febrer del 2008

RECORREGUT MENTAL

En el recorregut mental per l’interior de la casa on tants estius havíem passat, no vaig poder defugir alguns moments tràgics. Volia recordar solament els dies alegres, però pels racons de la meva ment circulaven nítides imatges que no podia controlar. Com les del dia negre en que, enmig d’un plàcid estiueig, una telefonada brutal ens anuncià la mort dels nostres estimats cosins en accident de trànsit. Recordo la meva mirada vagant com perduda per la paret del menjador, com si ella em pogués explicar el perquè de la desgràcia i encara ara no puc dissociar-la d’aquell fet. O aquelles altres en que vam rebre la desagradable visita d'un intrús que se’n va endur tot el que va poder arreplegar, deixant la casa de cap per avall, i puc veure l’impotent estupefacció de tots nosaltres quan vam entrar. Vaig entendre que era impossible separar del meu pensament aquelles situacions tristes, i fer un recorregut selectiu, ensucrat per la nostàlgia que dóna el pas del temps, perquè aquella era una casa viscuda plenament, amb tot el que la vida comporta de bo i de dolent.
.

dijous, 31 de gener del 2008

CAPÍTOL VI



Felicitat i tragèdia es barregen en aquest capítol, on la parella Aleix-Malena, nebot i tia política, viuen un apassionat amor "secret" dins les sacrosantes parets d'un convent, reconvertit en museu d'al·legories pictòriques paganes. Enmig de la deliciosa descripció d'un imaginari ple de records, que l'Aleix de Segarra va voler plasmar tossudament sobre aquells murs, destaquen les imatges dels amics del poble, transvestits en personatges mitològics, i l'homenatge admiratiu a l'estimada Malena, que reviu aquells anys feliços un matí on les màquines abatien el convent, esborronant les rates que l'habitaven. La part tràgica esdevé en esclatar la guerra, quan cauen parents i amics sota un flagell implacable, tintant de mort unes pintures abans plenes de llum. Una calavera coberta amb una gorra militar, víctima de la demolició final de 1971, simbolitza la negra tragèdia dels temps que arribaven.
-----------

TANKAS
-----------
Amb llum de dia
rates esborronades
del cau sortien.
Esguellen aterrides
cercant bona fugida.
-------
Centaures, sàtirs,
bacants, belles deesses,
borratxos Bacus,
esbojarrades nimfes,
bacanals clamoroses.
--------
Gentil Malena,
el record t'acarona.
Enamorada,
enyores dies tendres,
trobades clandestines.
--------
Convent de monges,
dels amors testimoni;
murals que evoquen
escenes de follia,
saraos mitològics.
-------
L'home que estimes
és un dotat artista.
Mai no descansa,
ressuscita fantasmes,
esperits d'altres dies.
--------
Vius recluïda,
del món tot et rellisca,
res t'amoïna.
Malena de Segarra,
ja poden cantar missa!
--------
Lliscava el llaüt
per les aigües negroses.
El trist presagi
d'aquella nit a l'Ebre
encara et neguiteja.

dilluns, 28 de gener del 2008

A LA MARIA CASTRO - CENTENARI RODOREDA

He llegit els teus escrits sobre l'obra i la vida de Mercé Rodoreda. Veig que el personatge t'ha interessat com a mi, ja que representa un model de dona gens freqüent pels temps que li va tocar viure. Jo conec personalment algú que la va tractar, (concretament la filla de Sussina Amat, una de les velles amigues retrobades després de l'exili) i he pogut constatar el testimoni d'excepcionalitat que ressalta d'aquella dona misteriosa, que va saber plasmar amb un lirisme de vegades ingenu, de vegades cruel, però sempre potent, unes històries intransferibles.
T'agraeixo molt la tasca de recopilació que has fet, que pot ser molt útil a persones que encara no coneixen la complexitat de la vida i l'obra de Mercé Rodoreda.

diumenge, 27 de gener del 2008

CAPÍTOL V

Un Nelson en hores baixes apareix en aquests capítols, i torna a evocar velles imatges del passat. L’abaltiment per la mort de l’Arquimedes Quintana, va ser una de les causes de la inexplicable topada del Neptú a la mitjana de la Ferradura. Durant aquest trajecte, un passatger incòmode, en Francesc Romaguera, fa patent l’hostilitat de la tripulació envers el personatge i el que representa i desvetlla una tensió creixent entre vilatans, que augura dramàtics esdeveniments. Així ho determinen la confusió política que viu en Nelson, i la tranquil·litat inquietant que es respira després de la sorprenent trobada d’imatges religioses surant pel riu. Incògnites entorn antics personatges fan néixer expectatives noves d’interès per la novel·la.

L’Honorat del Cafè afirmava que sobre cada família planava una mena de fat el qual n’afectava els membres al llarg de generacions. Aquí hi ha una mostra. Poseu el verb del mig que hi falta:

· Les Salleres....liquidaven.... els marits.
· Els Saboga.....s’amallaven.... al riu.
· Els Quintana de Roca.... es morien.... en dijous.
· Els Oliver.... ensumaven.... betes de lignit i mandràgores.
· Les eugues del Castelló.... eixien.... bacives.
· Els homes Mora.... eren.... banyuts.

HAIKÚS
----------
A can Salleres
els marits no duraven,
sempre es morien.

Malastrugança
perseguia els Saboga:
s’embarrancaven.

Com si triessin
els dijous la dinyaven
a can Quintana.

Valuoses vetes
els Oliver ensumaven.
Quina troballa!

D’estèrils eugues
Castelló duia fama.
Eren bacives.

Banyes portaven
els homes de can Mora.
Fatal condemna!

dijous, 24 de gener del 2008

EBRE I SEGRE - PRIMERES TANKAS














El riu Segre és per a mi un riu molt familiar, ja que m'hi banyava sovint els estius quan anava uns dies a Oliana, el poble de la meva mare. Llavors era el meu riu, l'únic riu de debó que coneixia. Sabia que era un afluent de l'Ebre però confeso amb vergonya, que he ignorat fins ara que s'hi uneix just a Mequinensa, i el fatal destí de l'antic poble que tan bé descriu Jesús Moncada.

L'Ebre és un riu amb majúscules que conec una mica per haver estat a molts llocs per on passa: Zaragossa, Mora d'Ebre, Benifallet, Miravet, Tortosa, Amposta i el famós Delta, i ara espero amb impaciència visitar Mequinensa per fer-me càrrec del paisatge que inspirà la novel·la, encara que la construcció del pantà l'hagi transformat. Quan sigui allà pensaré en el poble que hi ha sota l'aigua, i suposo que sentiré una mena de calfred evocant les històries de "Camí de Sirga".
------------------------------
TANKAS DELS DOS RIUS
------------------------------
Estimat Segre,
piscina d'infantesa,
aigua enyorada;
el sentiment retorna
llegint Jesús Moncada.
---
Poderós Ebre,
el teu cabal envegen
les gents foranes.
Els qui per tu es barallen,
manllevarien t'aigua.
---
Oh Mequinensa!
dos rius amics t'abracen.
Encara ploren
els carrers i les places
d'abans de la negada.

dilluns, 21 de gener del 2008

CAPÍTOL IV


El record intrús d’un trombó, serveix per obrir la desfilada instrumental dels components de L’Harmonia Fluvial i ens situa en una nit de celebracions i de dol per la mort de l’Arquimedes Quintana.
De manera magistral, en Moncada fa possible que es fonguin tres dades clau en el desenvolupament de la novel·la: Els dramàtics episodis de la gran vaga del 1925, el 14 d’abril de 1931 quan la proclamació de la República, i l’estiu del 1971.
En aquesta última data, una Carlota de Torres insomne, reviu amb neguit els fatídics episodis, com a rerefons del record colpidor dels seus amors amb en Francesc Romaguera.
---
HAIKÚS
Tossudes sonen
les veus que en la nit clamen
i et neguitegen.
---
El poder mana,
sempre troba un sicari
per feina bruta.
---
Com un fantasma
el clam recobra vida,
la crosta esquerda.

divendres, 18 de gener del 2008

RECORD TRASPAPERAT

_Com ha canviat el carrer! De fet, es podria dir que no hi queda quasi cap botiga de quan hi vivíem.
_Oh sí! Sembla un altre. Mira, aquí, en aquesta sabateria abans hi havia una papereria. Les vegades que hi havíem anat! Te'n recordes d'aquella dependenta amb ulleres de cul de got? Encara em sembla que la veig, semblava una setciències. Com ens n'enreiem!
_I aquí abans hi havia un matalasser, i allà la botiga d'estilogràfiques on vam comprar la Parker, i allà..._ Ens ho passàvem bé, la meva germana i jo, aquella tarda en que vam decidir anar a comprar pels carrers del nostre antic barri. Li feia il·lusió l'inventari nostàlgic d'establiments fantasmes que anàvem fent mentre caminàvem. De cop, va aturar-se davant d'una botiga de moda jove.
_I aquí... això abans era una perfumeria, ho recordo molt bé... La Oriental es deia; la mama hi comprava colònia a granel, te'n recordes? _inquirí amb ulls brillants, entendrits per l'evocació de la mare.
No vaig gosar aclarir que allò abans era una merceria i que la perfumeria estava situada sis o set cases enllà. Al cap i a la fi, quina importància tenia que la botigueta fos més amunt o més avall; descobrir-li que duia el record traspaperat, tan sols hauria servit per estroncar l'instant irrepetible.
_És clar que me'n recordo _ vaig apressar-me a contestar, tot reprenent el passeig_ I de la bona oloreta que feia també.
-------
HAIKÚ
El temps no esborra,
els vells records no es perden:
es traspaperen.

dijous, 17 de gener del 2008

LA PLAÇA DEL DIAMANT

El dimecres dia 15 vaig anar a veure el muntatge que sobre la célebre novel·la de Mercé Rodoreda, es representa al Teatre Nacional. En conjunt em va agradar força, tant la interpretació com l'adaptació d'en Benet i Jornet, i sobretot he trobat admirable l'escenificació, gràcies a un dinàmic equip tècnic, que sap resoldre el seguit de situacions que comporta.
No se'm va fer llarga malgrat les quatre hores, encara que jo potser hauria escurçat alguna escena, però entenc que el públic en edat d'institut que omplia la sala, demostrés en algun moment certa inquietut, ja que els pot resultar difícil abastar la complexitat dramàtica i de matisos, si abans no ha fet l'esforç de situar-se en l'època i el context social en que transcorre.

diumenge, 13 de gener del 2008

LLIÇÓ 10 -CAPÍTOL III

El vent allunyava ràpidament el globus...

De mica en mica, nous personatge venen a enriquir la gran família dels components de la novel·la i en aquest capítol apareix míster Oliver Wilson, un anglès típic de rossos mostatxos, arribat a la vila per fer uns estudis geològics, que ell barreja amb altres troballes de caire més íntim, i que van haver de concluir abans d'hora per causes diverses.

També es desvetlla la relació afectivo-amorosa entre dos personatges: En Robert Ibars, l'expert patró Nelson, i la Júlia Quintana, filla del vell Arquimedes Quintana. Aquesta relació, intuïda i mai explicitada des de la infantesa, queda reflectida de manera delicada i en Moncada ha sabut revestir els personatges d'un sentiment noble i generós que els fa entranyables.

S'explica també el declivi del vell Arquimedes Quintana, l'heroi de Tetuà, en un aiguabarreig de situacions seguint el curs omnipresent de l'Ebre, i acaba amb l'aparició d'un globus aerostàtic que anuncia la proclamació de la República.

HAIKÚS
---------
Llueix mostatxo
Míster Oliver Wilson,
l'anglès flegmàtic.
----
Papers impresos,
velles fotografies,
records grogosos.
----
La vila és morta,
oh Júlia estimada
quan tu la deixes.

PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

La Segona República va ser proclamada el 14 d'abril de 1931, després de les eleccions del 12 d'abril on guanyà una majoria repúblicana. El rei Alfons XIII va exiliar-se a Roma, on morí el 28 de febrer de 1941. Aquest període va finalitzar definitivament el dia 1 d'abril de 1939, data en que el general Franco, va establir un nou règim dictatorial que va durar quasi quaranta anys.
El globus amb que s'anuncia eufòricament l'adveniment de la república, contrasta amb el globus d'esperances que es van haver de desinflar tràgicament amb el drama de la Guerra Civil.


DIÀLEG ENTRE CONTERTULIANES...

Vosaltres no en sabeu de la misa la meitat. Jo us podria dir que...
_Què? _va xisclar la Quimeta Bonaterra, esgarriacries i llenguda.
_Què? _va refilar la Paquita Pi, saberuda i primfilada.
_Qu... què? _va quequellejar l'Amanda Quatrecases, espitregada i gormanda.

divendres, 11 de gener del 2008

LLIÇÓ 10

REMOLÍ DE RECORDS EN CONDICIONAL

És l’hora de dinar i de parar taula. Estic a punt d’estendre les estovalles i amb el pensament a la cuina on encara falta enllestir l’amanida i acabar de fregir uns talls de lluç. Veient el meu marit assegut al sofà llegint el diari m’envaeix l’impuls d’insinuar col·laboració. Però de sobte, una mena de ràfega evocadora que embolcalla el menjador, transforma l’home madur d’ara en l’home jove de fa trenta-cinc anys. Un sentiment inexplicable m'arrossega; el contemplo amb emoció i em sembla escoltar la seva veu rarament afeblida preguntant: “Com ho saps?”.
Seguint sota aquest influx, els meus ulls podrien retrocedir fent un viatge sentimental carregat de tendresa, i reviuria la penosa malaltia que el va deixar sense forces després de lluitar entre la vida i la mort.Veuria aquell rostre demacrat, els seus esforços per intentar jugar uns moments amb la Marta i el Miqueló, que semblaven entendre que el seu pare necessitava descans. Veuria l’expressió d’impotència, com demanant perdó per haver triat un moment tan poc adient per emmalaltir, amb els dos fills petitons i esperant un tercer. També recordaria la commiseració de la gent pel nostre drama, interessant-se a tothora per nosaltres.
-“Per quan l’esperes la criatura?”- preguntaven amb cara de pena quan em veien amb aquella panxota a punt d'explotar. I jo sentiria un altre cop el desig que això tardés molt, perquè en Miquel pogués refer-se i recuperéssim el que aquella maleïda pulmonia ens havia robat; i podria oblidar el sentiment profund d’angoixa pel futur de la nostra família, a punt d’augmentar per una banda i de minvar per una altra.
Si em deixés portar pel remolí de records, retrobaria el moment precís en que anava a parar taula com ara, i tot llançant les estovalles potser arribaria a reviure la sensació en forma de trencada d'aigües, amb que el nostre tercer fill anunciava que volia sortir al món, com aquell dia.
-“Miquel, avui naixerà el nen”- li anunciaria tranquil·la enmig del mullader.
-“Com ho saps?-interrogaria ignorant el que em passava i amb aquell rostre tot ulls.
Però la ràfega evocadora i tendre se'n va en orris i contemplo amb mirada actual l'home que llegeix el diari, ple de salut. Tot allò ha quedat ben lluny per sort. Amb les estovalles a la mà, sento el crepitar de la paella a la cuina i recordo l’amanida sense enllestir.
-“És possible que algú m’ajudi?- increpo directa i sense miraments.