dimarts, 25 de març de 2008

LLUMS I OMBRES

Un besllum de lluna filtrat de sobte pels núvols, li va permetre distingir la figura d’una dona remenant la bossa. Va sentir una fregadissa, la flama d’un llumí trencà la fosca. A la primeria, la claror rogenca va enlluernar-lo i espesseí més la negror de la figura. La flameta es va enlairar fins a la punta del cigarret, el llumí es mantingué al nivell del rostre més estona de la necessària i en Martí ja no va tenir cap dubte, va adonar-se, mentre se li feia un nus a les entranyes, que des del joc de llum i ombra d’aquella fesomia el miraven els ulls de l’Scarlett. Era ella, la meravellosa Scarlett Johansson en carn i ossos qui se li apropava lentament deixant la foscor enrera. Un tremolor nerviós produït per la sorpresa i l’emoció començà a envair-lo i s’accentuà quan tot seguit l’Scarlett abandonà el cigarret i aquells llavis sensuals començaren a mussitar “Martí, Martí...” amb veu càlida, una veu que semblava acaronar l‘oïda, mentre el tacte suau d’unes mans delicades posades damunt la seva espatlla el feren estremir. Però, de sobte, quan era a punt de balbucejar “sóc tot teu Scarlett, amor meu”, la veu patí un canvi desagradable i es tornà forta, estrident, al temps que la dolçor dels braços esdevenia sacseig brusc ”Martí, Martíííííí...”
Sentí dins el cervell una mena de trencadissa i obrí els ulls de cop. La Quimeta, la seva dona, abocada damunt del llit, li dedicava un desconsiderat trontoll mentre pronunciava a crits el seu nom: “Martí, Martíííííí... vols despertar-te d’una vegada? Arribaràs tard a la feina. Al final he hagut de cridar. No sé què devies somiar però estàs tremolant de cap a peus. Perquè fas aquesta cara? Que no et trobes bé?