Aquell octubre de 1971, l'Alfons Garrigues contemplava amb ulls d'altres temps el paisatge tardoral, retrocedint a la boira gelada de l'hivern del 1939, quan feia de barquer i treballava a l'embarcador. Amb aquesta premissa s'enceta un capítol que vol explicar la tragèdia viscuda per gent d'aquelles contrades que van haver de fugir a causa de la guerra i el seu retorn dramàtic que l'Alfons va viure de primera mà dalt del transbordador i que mai no aconseguí oblidar. En canvi, aquell mateix dia, entre la població de Mequinensa, un sentiment d'optimisme semblava haver esborrat aquells fets, quan les primeres cases de la vila nova van estar acabades.
------------
TANKAS
------------
En temps de guerra
la gent de les contrades
rabent fugia.
Quan defallits tornaven
ploraven d'alegria.
Quanta tristesa,
barquer Alfons Garrigues
tu contemplaves;
quanta amargor i angoixa
a l'ànima gravada.
Llàgrima amarga
per tanta gent vessada,
amb gran silenci.
Quan les siluetes tornen
els crits i plors esclaten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada