La Carlota té el dubtós privilegi de ser la darrera persona que mort a la vila vella. Aquesta mort, tràgica i desafortunada com tota la seva vida, marca un punt final en la trajectòria del declivi sense remei d'una nissaga que ja no pot continuar. L'últim passeig que la dona fa, moribunda i nua per un casal buit de mobles i quadres, és tot un símbol i el colofó dramàtic que el personatge mereix. Gairebé ningú l'acompanya en la deslluïda cerimònia de l'enterrament: tan sols l'obligada presència dels fills, les llàgrimes de la fidel Carmela i el silenci del grup habitual dels parroquians de l'antic Cafè del Moll, que observen aclaparats el canvi de situació a que tots estan abocats. Des del fossar de la vila vella, en Nelson contempla entristit la població nova on ha d'anar a viure l'endemà i el record dels vells amics desapareguts el convenç que ell no podrà mai desfer-se del lloc que el va veure néixer. Navegarà sense llaüt per un exili sense retorn.
---------
TANKAS---------
---------
Estimat Nelson,
sense llaüt navegues;
vas a l'exili.
Pertanys al món de l'ombra,
no tens retorn ni pressa.
---
Enmig de fosca
vells amics ja retrobes;
tranquils t'esperen.
En la nit del silenci
cerques un lloc per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada