Si mentre desgranava els últims capítols de Camí de Sirga m’anava envaint un sentiment de melangia i de pèrdua per la lenta agonia d’un poble, aquesta sensació s’ha accentuat quan he arribat al final. De melangia, barrejada amb l’enyorança que en Moncada sap transmetre com ningú, tant si recrea personatges, com si descriu situacions; també de pèrdua per haver arribat al final del viatge per una història que m’ha portat a Mequinensa, un paisatge fins ara desconegut per a mi, on he tingut ocasió de riure i plorar, de descobrir maleses i bondats, i d'emocionar-me amb drames humans. Una sèrie de sentiments d’empatia dels que em sentiré orfena, acostumada a compartir la vida amb aquest món de ficció tan entranyable. És fantàstic el poder d’en Jesús Moncada, per dotar les situacions d’un sentit estricte de la justícia, sense oblidar d'encomanar-nos tendresa i embolcallar-ho tot amb la sàtira més mordaç e hilarant. La seva manera d’escriure tan personal, tan plena d'estratègies m´ha admirat i ha fet de la lectura de Camí de Sirga un plaer, al qual no estic disposada a renunciar de cap manera: a partir d’ara em declaro fidel lectora seva. Gràcies Jesús pel regal del teu llibre, gràcies per haver-me descobert tot un món, el món de l'aigua, dels llaüts, de les mines, de Mequinensa i de la seva gent, aquest seductor mural ple de color i humanitat. Vaig començar el viatge amb les mans buides i l'acabo amb una maleta farcida de vivències i agraïments. La teva obra perdurarà per sempre en el lloc immortal dels escollits.
