divendres, 30 de maig del 2008

SENSACIONS EN ACABAR EL LLIBRE


Si mentre desgranava els últims capítols de Camí de Sirga m’anava envaint un sentiment de melangia i de pèrdua per la lenta agonia d’un poble, aquesta sensació s’ha accentuat quan he arribat al final. De melangia, barrejada amb l’enyorança que en Moncada sap transmetre com ningú, tant si recrea personatges, com si descriu situacions; també de pèrdua per haver arribat al final del viatge per una història que m’ha portat a Mequinensa, un paisatge fins ara desconegut per a mi, on he tingut ocasió de riure i plorar, de descobrir maleses i bondats, i d'emocionar-me amb drames humans. Una sèrie de sentiments d’empatia dels que em sentiré orfena, acostumada a compartir la vida amb aquest món de ficció tan entranyable. És fantàstic el poder d’en Jesús Moncada, per dotar les situacions d’un sentit estricte de la justícia, sense oblidar d'encomanar-nos tendresa i embolcallar-ho tot amb la sàtira més mordaç e hilarant. La seva manera d’escriure tan personal, tan plena d'estratègies m´ha admirat i ha fet de la lectura de Camí de Sirga un plaer, al qual no estic disposada a renunciar de cap manera: a partir d’ara em declaro fidel lectora seva. Gràcies Jesús pel regal del teu llibre, gràcies per haver-me descobert tot un món, el món de l'aigua, dels llaüts, de les mines, de Mequinensa i de la seva gent, aquest seductor mural ple de color i humanitat. Vaig començar el viatge amb les mans buides i l'acabo amb una maleta farcida de vivències i agraïments. La teva obra perdurarà per sempre en el lloc immortal dels escollits.

dimecres, 28 de maig del 2008

TRÀGICA AGONIA DE LA CARLOTA DE TORRES


Dues ferides
semblaren tes parpelles.
Embotornades,
dins l'estantissa cambra,
amb pena s'entreobriren.
---
Tebiors primeres
lliscaren per l'estança,
suau atmosfera.
Rojors de matinada
tintaren tes pupil·les.
---
Pobre Carlota!
Una llavor maligna
que t'embolica
en remolins agònics,
germinacions sinistres.
---
Dins el marasme
figures entrelluques;
aigües estranyes
on els llaüts no suren,
ni trenca cap onada.
---
Quan t'assabentes
que t'han buidat la casa
en crits esclates.
Dins la negror t'enfonses,
del pou ningú et rescata.

EPÍLEG: EXILI SENSE RETORN

La Carlota té el dubtós privilegi de ser la darrera persona que mort a la vila vella. Aquesta mort, tràgica i desafortunada com tota la seva vida, marca un punt final en la trajectòria del declivi sense remei d'una nissaga que ja no pot continuar. L'últim passeig que la dona fa, moribunda i nua per un casal buit de mobles i quadres, és tot un símbol i el colofó dramàtic que el personatge mereix. Gairebé ningú l'acompanya en la deslluïda cerimònia de l'enterrament: tan sols l'obligada presència dels fills, les llàgrimes de la fidel Carmela i el silenci del grup habitual dels parroquians de l'antic Cafè del Moll, que observen aclaparats el canvi de situació a que tots estan abocats. Des del fossar de la vila vella, en Nelson contempla entristit la població nova on ha d'anar a viure l'endemà i el record dels vells amics desapareguts el convenç que ell no podrà mai desfer-se del lloc que el va veure néixer. Navegarà sense llaüt per un exili sense retorn.
---------
TANKAS
---------
Estimat Nelson,
sense llaüt navegues;
vas a l'exili.
Pertanys al món de l'ombra,
no tens retorn ni pressa.
---
Enmig de fosca
vells amics ja retrobes;
tranquils t'esperen.
En la nit del silenci
cerques un lloc per sempre.

dimarts, 27 de maig del 2008

CAPÍTOL VI


Ja a les darreries del treballat traspàs de la vila de Mequinensa, un episodi dramàtic, tractat amb la ironia magistral d'en Moncada, ens situa de nou en plena guerra civil, amb la troballa d'una calavera i uns ossos enterrats enmig de les restes del local Venus. Quan l'Honorat del Rom es veu obligat a respondre al bigotut sergent de la guàrdia civil que l'interroga sobre tan macabra troballa, l'apotecari no pot evitar el sentiment que li provoca el record d'aquell local, compendi de l'esbarjo popular, on s´hi aplegaren vilatans de totes edats per ballar, veure teatre, cinema, o "lliurar-se a activitats engrescadores" jocosament comentades. L'interrogatori quedà suspès quan apareix la Susanna Castells identificant el propietari d'aquell esquelet, i destarota l'escena shakesperiana que el del tricorni estava interpretant: no era la víctima de cap assassinat sinó la d'una guerra ferotge que va omplir de morts desconeguts les terres de l'Ebre.
. . . . . . . . .
TANKAS DELS MORTS LLUNY DE LA TERRA
La guerra absurda
convertí en manicomi
la trista terra.
Ossos d'homes sorgiren
barrejats amb collites.
...
Lluny de la casa
joves folls disparaven,
altres morien.
Sense fe ni esperança,
la disbauxa seguia.
...
La calavera
que en Ramon trobà un dia
geu ben a l'ombra.
Són d'un noi les despulles
i el fill mort ell recorda.

DEDUCCIONS ERRÒNIES

La versió més escampada de la reclusió en una ordre franciscana de l’Octavi Riera, fill d’una coneguda família d’Olot, sostenia que era una conseqüència del desengany amorós que va patir quan l’Adelina Santancana li va donar carabasses i es va prometre amb l’Agustí Torroella; però era una deducció errònia, fruit com tantes altres, de l’incansable treball de llengües ocioses especialistes en l’art de llençar rumors i de propagar mitges veritats. El cas és que, si bé era cert que el jove havia manifestat inclinació vers la noieta, i que se’ls havia pogut veure més d’un cop conversar pel passeig principal del poble, mai havia tingut la intenció de formalitzar cap mena de compromís i des de molt jovenet abrigava el secret desig de deixar l’estil de vida convencional al que semblava abocat, per vestir els hàbits d’aquella ordre monacal. Ningú podia entendre com aquell brillant jove, fill d’una de les famílies amb més renom de la comarca, podia prendre una decisió que alguns van qualificar d’absurd caprici i altres com el producte precipitat d’una ofuscació. Potser per això els rumors sorgiren com males herbes i van derivar en conclusions que d’alguna manera justifiquessin el fet. Ni el disgust dels pares, que esperaven que el fill únic continués la nissaga Riera, ni els comentaris d’amics i coneguts van fer-lo desdir. –“Ja veureu com ho deixarà aviat. no és vida per ell”- vaticinava la gent, practicant de nou la deducció errònia. I aquest auguri alimentava l’esperança de la família, però el pas dels anys els va convèncer que allò no era un acudit passatger, sinó un projecte pres amb ferma decisió.

dimarts, 20 de maig del 2008

ADÉU A LA CASA

La lectura de Camí de Sirga, deixant de banda l’immens bagatge artístic i humà que comporta, planteja el drama viscut pels que van sentir que alguna part d’ells moria enmig de les despulles d’un poble enderrocat. Sense arribar a tant dramatisme, i en circumstàncies ben diferents a les del llibre, molts de nosaltres hem sentit un buit estrany, el dolor de ser infidels a un espai, en el moment en que tancàvem per última vegada la porta de la nostra casa. Una darrera mirada per les parets despullades, per les finestres sense cortines, pels racons buits on la nostra veu canvia de so, ens omple d’un sentiment inexplicable de pèrdua, encara que el trasllat sigui motivat per un fet agradable i el lloc on anem sigui millor. La casa que deixem ha estat plena de nosaltres, de la nostra olor i les petites marques són nostres, els senyals que la nostra vida ha anat fixant per les habitacions. Qui sap com seran els qui arribaran el dia de demà. Aprofitaran els mateixos racons que nosaltres, aquells on la claror de la llum és més bona? Posaran plantes als balcons? Seran sorollosos o discrets? Pel nostre cap circula una barreja d’interrogants per un futur encara incert i de records d’un passat que sempre apareix magnificat. Per un moment ens tempta el consol que una mena d’alè nostre ha de perdurar en aquell espai, però un cop tancada la porta, sabem que ha partir d’aquell instant la casa tan sols reviurà dins del nostre pensament i que s'obre un nou escenari en la nostra vida.

dimarts, 13 de maig del 2008

BELL SOMNI


S’hi va quedar amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals. El seu pensament però era lluny del que hi havia en aquells moments a l’altre costat dels vidres. La imatge tranquil·la que oferia la placeta que l’havia vist créixer res tenia a veure amb el tràfec d’imatges que circulaven pel seu cap. Uns nens que corrien darrera una pilota donaven pas a uns altres que patinaven i tot seguit apareixien uns tercers que anaven amb bicicleta i ell sempre enmig de tots. Ho volia pensar amb força i va tancar els ulls per veure-ho millor, sense que cap destorb extern distregués aquell pensament que el feia tan feliç. Amb els ulls de la imaginació tot funcionava perfectament: la pilota obeïa el seu peu i anava directa a la porteria, els patins lliscaven suaument sense entrebancs i la bicicleta semblava volar. Quin tip de donar voltes i més voltes es va fer! Era tan bonic que no volia que allò s’acabés mai. Per això va sentir com si alguna cosa es trenqués dins del seu cervell quan una veu va estripar el bell somni: Que no t’has begut la llet encara? Si no menges no et posaràs mai bo.

dilluns, 12 de maig del 2008

CAPÌTOL V

-Quina hora és Carmela?- una pregunta obsessiva que la Carlota de Torres va repetint mentre espera uns convidats que no arribaran mai. La fidel serventa, conscient del declivi inexorable d’uns temps, es qüestiona si hauria pogut evitar el terrible disgust d’aquell fatídic dia d’aniversari, però és evident que hauria estat molt difícil convèncer algú tan classista com la gran senyora de Torres. Els personatges hipòcrites que l’envoltaven han desaparegut; els uns per traslladar-se a indrets allunyats i altres per haver traspassat, i la Carlota, isolada dins d'aquell gran casal, espera dels representants del poble una oferta digna de la classe que ella personifica, com a successora d'una noble estirp. Quan en Graells li comunica quina és la seva resposta, se sent molt ofesa i pateix un atac d’indignació que sembla afectar greument la seva salut.

TANKAS

Trista Carmela,
d’una dama abatuda
fidel serventa;
contemples la caiguda
de tan noble corpenta.

L’hora pregunta,
El neguit la rosega.
L’orgull de casta
l’encega i li fa creure.
en honorable oferta.

Raons impreca
Carlota amb gran coratge.
A la gran sala
ningú ret homenatge
a dona tan fatxenda.

Només espectres
al berenar es presenten.
Els menjaciris
ja no són flor i nata,
són flors de cementiri..

D’aquella trepa
ja quasi ningú queda.
Classe extingida,
exili de xerraires,
cotorres que emmudeixen.

Fóra proesa
esperar sacrifici
de tal noblesa.
Si no hi ha benefici
la cort social deserta.

Pobre Carlota,
de l’elit n’ets la mostra,
Dona classista,
per sempre encastellada,
tancada dins ta closca.

“Sóc noble dama”
-pregona enfurismada.
Del gran llinatge
ningú en aquell poble
vol conservar la imatge.

dimarts, 6 de maig del 2008

RECORDS EN BLANC I NEGRE


Vaig tornar al poble on tants estius havia passat de petita i un sentiment de pèrdua m’envaí. Els racons que havia fet meus a còpia de matins i tardes corrent amb altres nens semblaven haver desaparegut, i amb ells un seguit de vivències. El meu cervell conservava una mena de pel·lícula intransferible molt sensible i aquell canvi de decorat feia trontollar el guió que tants anys m’havia acompanyat. Intentava recrear escenes pensades en blanc i negre com les velles fotografies que he contemplat tantes vegades però allò ja no existia. On hi havia una botigueta de llaminadures s'alçava una casa nova amb una sucursal bancària; el vell cafè s'havia convertit en hotel i al carrer Major no hi vaig saber reconèixer res. Què se n'havia fet de les cases que jo recordava? Les havien enderrocat o les havien disfressat amb un vestit nou per despistar-me? Segurament pels habitants actuals la imatge que jo tenia del lloc, un poble d’interior abocat a la pagesia, era pitjor que la que ofereix ara, molt més moderna i endreçada, però no era la meva, la que el pas del temps ha idealitzat.
Vaig pensar que en la meva absència el poble m’havia fet una malifeta; com si hagués tingut la gosadia de voler viure pel seu compte, i per uns instants em vaig sentir traïda. Certament era tan bonic com ingenu pensar que tot allò romandria inamovible per tal que jo gaudís plenament dels meus records. Aquest sentiment instintiu va donar pas a una reflexió més madura: “La culpa és teva per haver-hi tornat després de tants anys” –vaig dir-me- “Què esperaves? Que tot continués igual? Que potser no has canviat tu també?”

RÀBIA IMPOTENT

Hi anàvem sovint. Era una platja on tot era harmònic; amb la mida justa per no imposar quan aprofitàvem els agraïts dies de setembre, els millors de la temporada, fent la darrera remullada en les seves aigües transparents, ni resultar feixuga a ple estiu quan més s’omplia de banyistes. El caminet que hi portava, tot i ser de bon fer, impedia l'afluència d’aquells que preferien instal·lar-se a peu de cotxe. Valia la pena l’esforç del trajecte, deixant enrera roques i pins i a les envistes d’aquella meravella natural, sentíem el goig íntim de contemplar la bellesa en estat pur. Per això la notícia en un diari local que una immobiliària pensava profanar el nostre santuari, parcel·lant la cara de muntanya que donava a mar, ens va omplir d’estupefacció i de ràbia. Allò suposava una invasió de cases, camins, cotxes i persones, i desfer per sempre la visió del lloc feréstec. Qui havia perpetrat aquella malesa? Com era possible que es pogués atemptar contra un entorn mil·lenari omplint-lo de ciment sense que ell mateix es revelés d’alguna manera? Aquestes eren les preguntes que ens fèiem amb angoixa impotent i amb la secreta esperança que algú tingués el seny d’impedir-ho. Com quasi sempre, el desig i la realitat no solen anar de la mà i el disbarat es va dur a terme deixant-nos orfes de raó i de platja. Bé, la platja encara hi és però ja ha perdut tot l’encant que l’envoltava i hem deixat d’anar-hi. Ara és una més de les moltes cales malmeses de la nostra costa que més que brava es podria qualificar de mal domesticada.

CAPÍTOL IV


Tota l’amargor acumulada durant els anys d’incertesa i patiment per la lenta destrucció de la vila, queden admirablement reflectits en aquest capítol, personificat per un Nelson testimoni de l’avenç implacable d’unes obres que representen la fi d’un poble i d’una manera de viure.
–“Qui eren aquells senyors per vendre’s el riu?” –es pregunta dominat per la ràbia i la impotència. Quan la vídua Salleres va morir ell va deixar la navegació tal com ja havien fet els altres llaüts. Abatut, contempla les ruïnes que l’envolten, la casa on ha viscut tots aquests anys que aviat haurà de deixar; l’abandó de les mines i la lenta agonia dels llaüts amarrats als molls; aquell Verge del Carme tan estimat que ell encara s’entesta en adobar i en el que recrea escenes imaginàries plenes dels personatges que han poblat la seva vida. Sense feina ni esperança, amarat d'enyor, el seu cervell no para de donar voltes entorn dels records.

TANKAS

Esgaiat Ebre,
les naus trenquen tes aigües
salpen a l’alba.
En la vila adormida
la son fuig de les cases.

Silencis tallen
corrioles i politges.
Desperta’t vila!
Treballs de peonades,
grinyols quan neix el dia.

Nelson escolta
sorolls imaginaris
ple d'enyorança.
Desitjos impossibles,
records sense esperança.

Despert somia.
La por i la incertesa
omplen ses dies.
La vila que estimava
mai més cobrarà vida.

Certesa amarga,
d’un somni, d‘un miratge,
boja quimera.
La nau Verge del Carme
la lenta
mort espera.