dimecres, 20 de febrer del 2008

DES DE LA FINESTRA


De la finestra estant he pogut veure moltes coses, però la més curiosa de totes ha estat la visió d’una dona de la casa del davant, al carrer Consell de Cent que, de manera periòdica enfilava la persiana del balcó de bon matí i dedicava una estoneta regant, escatint i arreglant els quatre testos que hi tenia. Després, abaixava la persiana i ja no sortia la resta del dia, ni mai l’havíem vista pel carrer. La família, atiats per aquesta constant rutina, aviat vam batejar la desconeguda amb el nom de senyora Maria, i alguna vegada vam arriscar alguna hipòtesi sobre la seva vida. Vam ampliar els comentaris quan li vam veure desenvolupar una activitat extra que mai no oblidava: “Mira, avui la senyora Maria ja ha posat la senyera. És molt patriota la senyora Maria”, dèiem per Sant Jordi o per la Diada quan la penjava. I potser va ser el seu perfil patriòtic el que va provocar l’anècdota: Un dia que havíem anat d’excursió a Queralbs, tot passejant vaig trobar la veïna caminant tota sola pel carrer. Es feia estrany veure-la tan lluny de casa, com una flor trasplantada, i potser per això vaig sentir l’impuls irrefrenable de saludar-la:”Jo a vostè la conec” –vaig dir-li tota agradosa. Veient-la sorpresa, vaig aclarir que vivíem al davant seu a Consell de Cent, i ho va entendre i em va somriure amable. Fora del balconet que l’emmarcava semblava una altra, no era la nostra senyora Maria de cada dia. Què hi feia a Queralbs? Havia anat a veure en Jordi Pujol? Un altre misteri a afegir a la seva personalitat. L’endemà va tornar a sortir com sempre a la mateixa hora.
--------
HAIKÚ
--------
Una finestra,
aire que ve de fora,
és vida nova.

dimarts, 19 de febrer del 2008

TERCERA PART -CAPÍTOL II


Un seguit d'evocacions, provocades pel presentiment de la minyona Carmela en veure aturat el rellotge de la torre, es van succeïnt en aquest capítol, perfecte retrat del que va significar l'acabament de la guerra pels diferents bàndols. Per els senyors que havien fet costat als feixistes, era el retorn a l'ordre, a l'autoritat venjativa que exercien despòticament. Per els qui recolzaren el bàndol republicà, la derrota va suposar la humiliació i per a molts haver d'empassar-se l'orgull, implorant alguna gràcia. El despit de la Carlota de Torres pel desamor de l'antic amant, en Francesc Romaguera, ens retornen una dona amargada que va veient com el pas del temps i dels esdeveniments, transformen la vila.
-------------
HAIKÚS
-------------
Llum dura i seca,
quan els Monegres deixes
calitge et tornes.
---
La vall del Cinca
esdevé nebulosa,
i es difumina.
---
Boires grisoses,
esvaeixen les coses
quan són al Cinca.
---
TANKAS
---
Uns ulls segueixen
el sepulcre que sura
riu avall, per l'Ebre.
Són els ulls d'una dona
plorant l'amant per sempre.
---
Baixant per l'Ebre
un llaüt que s'enfonsa
sepulcre sembla.
Allà dalt la Carlota
amb els ulls l'acomiada
---
Carlota Torres,
tens dol a la mirada
quan ressegueixes
el sepulcre que baixa
amb l'home que estimes.
---
Dona que mires
l'amor que fuig fent via,
sense esperança
tens l'ànima tancada
com un sepulcre.

TANKAS DE LA GRAN DIADA -DEDICAT A LA MARIA CASTRO

Oh al·leluia!
Quina joia, quin gaudi,
quina flipada!
La data memorable
dijous fou arribada.
---
Sou veritables,
deixo d'imaginar-vos.
Quan tafanegi
vostres blogs admirables
als noms posaré cara.
---


Maria Castro,
inspirada cuinera,
dels perols fada.
Sublim taula de festa,
digna de gran diada.

---
Àpat de luxe,
docta gastronomia,
postres selectes,
gustoses llepolies
que el paladar delecten.

dilluns, 11 de febrer del 2008

EL VELL TRAMVIAIRE


El tramvia 59, que havia deixat d’existir feia tants anys, s’atura a la parada davant els il·lusionats usuaris, mentre l’entorn arracona amb pressa l’humida tristor d’aquest matí de novembre de 1998. Quan el tramvia arrenca, conduït suaument per la memòria del seu últim conductor, la Rambla, pel costat de la Virreina, ja ha adquirit la claror encegadora d’un matí de juliol dels anys cinquanta.
Va fer la feina de tramviaire que començà l’avi amb els primers tramvies, que continuà el pare i que ell des de ben petit va voler seguir per tradició. Era un conductor vocacional que va viure com ningú la vaga de 1951, que patia amb qualsevol incident relacionat amb el sector, que procurava ser amable amb els viatgers i conduir amb cura, evitant frenades sorolloses o arrencades sobtades. Els seus trajectes eren amables passeigs per la ciutat que tant estimava, però sobretot era feliç quan amb el 59 circulava a l’estiu per la Rambla en direcció a mar, carregat d’un munt de viatgers que enfilaven cap a les platges de la Barceloneta, idíl·lic destí d’aquella Barcelona pre-olímpica, i pre-tantes coses. Per això va ser tan trist per a ell veure com els tramvies eren substituïts per autobusos, fins arribar a la desaparició total. Llavors no li quedà altre remei que acceptar tasques anodines de manteniment, engabiat en dependències tèrboles, i s’enfonsà en una malenconia de la qual encara no n’ha pogut sortir.
Avui ha fet una passejada de jubilat sense rumb però els seus peus, conxorxats amb l’ànima nostàlgica, l’han conduït de nou al cor mateix de la Rambla, davant de la Virreina. Amb un somriure als llavis ha retrobat l’estiu lluminós, ha vist la gent fent cua, les mares agafant la mà dels infants que contemplen amb il·lusió el seu tramvia 59 deixant Betlem, per enfilar la parada i tot seguit continuar Rambla avall fins el mar. Després d’assaborir aquests minuts de felicitat, el vell tramviaire es gira d’esquena a la parada i comença el retorn a casa. Sense la seva presència, l’entorn recupera la llum esmorteïda d’aquest matí de novembre de 1998.

TERCERA PART. CENDRA DE CALENDARI - CAPÍTOL I


Aquell octubre de 1971, l'Alfons Garrigues contemplava amb ulls d'altres temps el paisatge tardoral, retrocedint a la boira gelada de l'hivern del 1939, quan feia de barquer i treballava a l'embarcador. Amb aquesta premissa s'enceta un capítol que vol explicar la tragèdia viscuda per gent d'aquelles contrades que van haver de fugir a causa de la guerra i el seu retorn dramàtic que l'Alfons va viure de primera mà dalt del transbordador i que mai no aconseguí oblidar. En canvi, aquell mateix dia, entre la població de Mequinensa, un sentiment d'optimisme semblava haver esborrat aquells fets, quan les primeres cases de la vila nova van estar acabades.
------------
TANKAS
------------
En temps de guerra
la gent de les contrades
rabent fugia.
Quan defallits tornaven
ploraven d'alegria.

Quanta tristesa,
barquer Alfons Garrigues
tu contemplaves;
quanta amargor i angoixa
a l'ànima gravada.

Llàgrima amarga
per tanta gent vessada,
amb gran silenci.
Quan les siluetes tornen
els crits i plors esclaten.

SENSE ATURADOR

Avui faré de M. Dolors Figueres i encetaré per una sola vegada, una mena de dietari personal, només per expressar l'admiració i la queixa que em provoca la incansable tenacitat dels conductors d'aquests blogs, perpetrant novetats, variants i modalitats diverses d'un dia per l'altre. Una sola setmana d'absència per un fastigós refredat ha estat suficient per convertir-me en perfecta ignorant d'un desconegut projecte per editar vídeos, que m'ha deixat ben perplexa, i completament en orsai. Ara que per fi havia aconseguit trobar-me còmoda i feliç fent resums de capítols, embastant petites històries amb estratègies manllevades, cercant imatges i provant de col·locar-les bé, o fent haikús i tankas a dojo, van la Dolors i l'Oriol i au vinga, com si no n´hi hagués prou, en el capítol rebut per correu surten amb això del vídeos, suposo que per no avorrir el personal que podríem endormiscar-nos amb la rutina. Voleu dir que no ens escanyeu massa? Confesso que d'entrada, l'imprevisible sempre m'acoquina però, ves quin remei, hauré d'intentar posar-me al corrent d'aquesta tasca nova, que representa un escull impertinent enmig d'una carrera de "blocaire", fins ara sense aturador.

dimecres, 6 de febrer del 2008

RECORREGUT MENTAL

En el recorregut mental per l’interior de la casa on tants estius havíem passat, no vaig poder defugir alguns moments tràgics. Volia recordar solament els dies alegres, però pels racons de la meva ment circulaven nítides imatges que no podia controlar. Com les del dia negre en que, enmig d’un plàcid estiueig, una telefonada brutal ens anuncià la mort dels nostres estimats cosins en accident de trànsit. Recordo la meva mirada vagant com perduda per la paret del menjador, com si ella em pogués explicar el perquè de la desgràcia i encara ara no puc dissociar-la d’aquell fet. O aquelles altres en que vam rebre la desagradable visita d'un intrús que se’n va endur tot el que va poder arreplegar, deixant la casa de cap per avall, i puc veure l’impotent estupefacció de tots nosaltres quan vam entrar. Vaig entendre que era impossible separar del meu pensament aquelles situacions tristes, i fer un recorregut selectiu, ensucrat per la nostàlgia que dóna el pas del temps, perquè aquella era una casa viscuda plenament, amb tot el que la vida comporta de bo i de dolent.
.