CAPÌTOL VI

Ens trobem immersos de ple en l’enterrament d’en Jaume de Torres, disposats a escatir per fi la catàstrofe que en capítols anteriors s’ha anat anunciant. Una minuciosa descripció del seguici, “un magma onejant i negrós”, dóna peu a consideracions diverses sobre les relacions església-poder en temps franquista, com l’ordre consistorial de carregar sobre els obrers minaires el pagament dels desperfectes de l’església, que aporta sucosos comentaris dels protagonistes sobre els drets de propietat adquirits quan es girés la truita. Una altra n’és la particular relació d’animositat de la Carlota després del sepeli, indignada per la desagraïda resposta del capellà i del propi Déu a la generositat dispensada pels Torres fins llavors. També s’esmenten els neguits i tripijocs d’un Ramon Graells que més que mai s’autoafirma com a responsable dels negocis familiars. Parents i seguici avancen amb tota la pompa, acompanyats per una eixordadora banda formada per supervivents del naufragi de la guerra. A propòsit d’aquesta recomposició, destaca una curiosa anècdota de l’antic capatàs de La Carbonífera, autodidacta del trombó de vares. L’apoteosi final, que desvetlla el que constituí gran vergonya, esdevé quan el comentari sobre un gos famèlic fet per una dona del seguici, desencadena l'allau de pànic de tota la comitiva cercant amagatall, i deixa abandonat el taüt d’en Jaume de Torres enmig de la plaça. No cal dir que la descripció d’aquesta fugida massiva en mans d’en Jesús Moncada es converteix en un dels moments més hilarants de la novel·la.

TANKAS

Magma que oneges,
negre i pompós avances.
Ningú diria
que ben aviat t’espera,
una vergonya amarga.

La gran Carlota

per Déu se sent traïda.
La il·lustre dama
del cel creu impossible
ofensa tan sonada.

Trombó de vares
de l’Ebre t’apoderes
en la nit negra.
Entones un gran himne
i autoritats esveres.

La desbandada
aquell taüt isola.
Oh paradoxa
del qui ha manat en vida
i en la mort sol es troba.