CAPÌTOL SISÈ

Aquest capítol, amarat de malenconia pels records nostàlgics de l'esplendorós cafè-concert Edén, tot i començar al 1970, ens retorna a diferents passatges de la fi d'aquell mític local i de manera molt especial ens remarca l'existència d'un personatge insólit, testimoni mut de les nits d'amor de Madamfransuà: l'escultura de fusta del gegant Polifem, antic mascaró de proa de la nau del mateix nom, que després del desastre inaugural d'aquell llunyà diumenge de 1918, va anar a parar al camerino de l'artista.

Fent ús d'un recurs narratiu esplèndid, l'autor es val de la visió de l'únic ull del Polifem, "pupil.la d'un blau tendre", per contemplar la davallada de L'Edén i passar pels diferents personatges que el poblaren, i acaba amb un gir inesperat que revifa un cop més l'interès per continuar el seguiment de la trama.

Haikús

Ja res no queda

quan acaba la guerra

dels somnis pròspers.

---------------------

Bella francesa,

l'esguard d'un testimoni

no sospitaves.

---------------------

Pupil.la blava,

nits d'amor espiaves

i t'estremies.

HAIKÚS CAPÌTOL CINQUÈ

Haikús fets a classe

El fred acaba,
s'esbandiren les boires,
ja ve la pluja.

El fred desembre
ens va deixar depressa;
en abril muda.

Ens porta pluja
la tèbia alenada;
se'n va el desembre.

----------------------

Haikús fets a casa (o petits vicis casolans)

Aquell desembre
vestia amb primavera
la vall gelada.

Ja fuig la boira,
les valls vessent de xàfecs;
el Segre puja.

L'abril matina;
la templada alenada
l'hivern disfressa.

De sobte muda
el fredolic desembre
i abril es torna.

Temps de desembre
que matiner abrileges
i pluja ens dones.

Dolça alenada
que tebiors regales,
per la vall llisques.

Brisa templada
que per la vall t'escampes
repartint pluja.

Un càlid aire
solcant camins passeja
i aigua deixa.

Hivern trapella,
tot jugant et disfresses
de primavera.

Gelat desembre
que confós et retires,
l'abril albires.

CAPÍTOL CINQUÈ

L'autor, viatjant novament dins la memòria del vell Nelson, evoca antigues imatges on l'Arquimedes Quintana, el veterà d'Àfrica, n'és actor principal. L'acció ens trasllada a l'any 1916, quan en Jaume de Torres va decidir emprar matxos que substituïssin els homes per remolcar aigües amunt els llaüts. El relat, que comença amb la divertida descripció d'uns personatges atrafegats en una "suposada" batussa a L'Edén, continua després amb el record del primer viatge del Carlota per experimentar el nou sistema i amb el neguit d'un retorn incert que desapareix quan el llaüt arriba triomfal, amb la nova estrella de les nits de L'Edén, la bella Madamfransuà. A partir de llavors el sistema de sirga amb bèsties de tir és adoptat per tothom.

Finalment, un nou experiment nàutic encarregat per la vídua Salleres, ens deixa amb la incògnita d'un final desastrós, molt en la línia de l'autor, que segurament esbrinarem més endavant.

Enmig d'un afinat sentit de l'humor destaquen baralles i enfrontaments, troballes genials com fer ús d'una ullera per repassar la história, i recursos ben expressius com "ascendit a administrador per mèrits de matalàs", que reafirmen la vàlua de l'escritor.

Haikús

La gent guaitava

les aigües tremoloses,

Quanta incertesa!

................

Visca la França!

la bella encisadora

gentil fitava.

REFLEXIONS SOBRE EL LÈXIC

No faré un llistat de les paraules inusuals que l'autor tan sàviament utilitza perquè n'hi ha moltes, sinó que em referiré a algunes que a mi m'agraden i que no són precisament les més rebuscades del llibre. Són paraules sovint oblidades que acabaran extingides del tot si no les fem servir.

M'ha agradat trobar galvana en lloc de mandra, gitar-se per ajeure's o senzillament paraules que em sonen bé com baluerna, falòrnia, abúlia, foscúria (moltes esdrúixoles hi veig), grisalles, saó, fitar, aviar-se, moixaina (què maca!) allargassar, bonastruga, esberlar, acomboiats, endolada, xicra (m'encanta!), senderi, amarat, atallar, eixir, garlaven, gatzares, flascons, bramular, abassegadora, entossudit, etc, que no són mots estranys a la meva parla barcelonina, però que sovint em resisteixo a emprar quan escric i molt menys quan parlo per un equivocat sentit de no voler semblar pedant. Com a expressions m'agraden particularment "a tot estrop" ( fer servir continuament), "parar esment" (posar atenció), "ara i adés" (de tant en tant), "a ulls clucs" (admetre sense reserves), "amb un peu enlaire" (deixar sense resoldre un afer), "anar-se'n en orris" (espatllar-se) "abaixar la cresta" (perdre coratge) i altres que tantes vegades em serien útils per no caure en les repeticions de sempre que tan empobreixen una llengua.

CAPÌTOL QUART

Aquest capítol comença amb la desfilada grotesca dels senyors de la vila, i fa especial esment a la relliscada amorosa del senyor Jaume de Torres que proporciona una germaneta a l'orgullosa senyora Carlota de Torres, i un sucós motiu de xafarderia a la gent del poble. Enmig d'un sopar de celebració, el capítol enfila un recorregut per la guerra a Europa i les conseqüències beneficioses que comporta als capitostos del poble, que desitjarien perllongar la pròspera situació indefinidament. El retrat satíric que es fa dels participants a l'àpat i la seva hipocresia, evidencia les tendències crítiques de l'autor envers aquests personatges.

Haikú

La guerra encesa

animava la vila;

duia riquesa.

CAPÌTOL TERCER

És un capítol on els fets històrics prenen especial protagonisme. Retrocedim al Tetuan de l'any 1860 i ens trobem immersos en la cruenta batalla contra els moros insurrectes; i allà un entranyable personatge, l'Arquimedes Quintana, converteix el relat esfereïdor d'una matança cruel en una paròdia còmica on hi queda reflectida l'absurditat de la guerra. Més tard hi apareixen els esdeveniments de principis del segle XX, el fantasma d'Àfrica i la Setmana Tràgica, en una barreja de pensaments del Robert Ibars que hàbilment utilitza l'autor per fer-nos anar d'una època a l'altra. El capítol acaba amb l'evocació del primer viatge del flamant llaüt Carlota, surant per les aigües d'un riu que és el veritable protagonista de la história.

Haikú

Tombes perdudes

sota africana terra;

ossos anònims.

CAPÍTOL SEGON

És un capítol que comença vessant ironia a través d'unes Verges Màrtirs i acaba amb la tràgica incògnita d'un tret, passant per les descripcions precises i sovint implacables d'uns personatges. Ja s'endevina el protagonisme d'una Carlota de Torres com a testimoni de la història, així com la del seu pare, un Jaume de Torres presumptuós, i la presència de personatges simpàtics com la del pintor, l'Aleix de Segarra, o un jovenet rebel anomenat Robert Ibars, tot això amanit amb una exquisida sensibilitat pel detall.

De la composició potser encara és prematur parlar-ne però ja s'entreveu que la novel.la serà un constant viatjar amunt i avall pel calendari, amb la dificultat que això podria comportar si no es tingués suficient domini enllaçant èpoques, però que en mans d'en Moncada suposa un lluiment afegit.

Haikú

Les Verges Màrtirs

en el saló lluïen

falsa pureça.

CAPÍTOL PRIMER. CONSIDERACIONS PRÈVIES

Començar una novel.la suposa habituar-se a un autor, a una manera d'escriure, a un estil, al ritme i al to que ha volgut imprimir a la seva obra. En el cas de Camí de sirga, la primera trobada ha estat d'admiració ja que he tingut la impressió de trobar-me davant d'un veritable mestre del gènere, un autor que sap jugar amb el temps, el llenguatge, la composició, la ironia i tots els registres de què es pot compondre una bona novel.la.
En primer lloc el llenguatge: Paraules com ensulsiada, sonsònia, falòrnies o quera, ja mostren un nivell; expressions com "temps amortallat amb teranyines de boira" o "la llum va anar buidant la tenebra" denoten un virtuosisme. Però no és tan sols això; és la manera com l'autor, reiterant conceptes però inventant-los cada cop, ens mostra les mil maneres d'utilitzar una llengua amb enginy. I com a través d'ella ens va introduint dins d'una trama que ja s'entreveu quallada d'esdeveniments.

L'acció se situa a Mequinensa i concretament al que va comportar la construcció d'una presa que significaria la desaparició sota les aigües de l'antic poble. Una munió de personatges recrearan els darrers cent anys de la vila condemnada. A través de l'obra quedarà ben patent el compromís sentimental de l'autor amb la seva terra.

De moment, la meva pretensió és la de fer una mena de síntesi de cada capítol, que em pugui servir d'aprenentatge a l'hora de resumir.

PRIMER CAPÌTOL

El primer capítol comença amb la demolició de la primera casa i reflexa l'angoixa d'un poble davant d'un destí irreversible i la necessitat de justificar-se davant la história, encara que per això hagin de recórrer a invencions colpidores.

Haikú

Retruny sinistre,

núvols de polseguera,

records de cendra.

HE CREAT EL MEU BLOG

Hola amics i amigues! Per fi ha arribat l'hora! Ara podré escriure sobre el llibre Camí de Sirga. De moment no sé com començar ni què posar. No tinc ni idea de com afegir fotografies ni textos, però suposo que tot arribarà. D'altra banda veig que companys més experts ja han fet llistes de renecs, de postes de sol, d'expressions i altres dades que jo no podria de cap manera superar; per tant, els estic molt agraïda i ara per ara, em limitaré a exposar les meves impressions, tractant d'extreure de cada capítol el que per a mi resulta més impactant.

Posteriorment he afegit a l'escrit inicial la portada de Camí de Sirga perquè per fi he après a insertar fotografies.