CAPÍTOL III

La represa d’activitat a Mequinensa un cop acabada la guerra, continua sent l’eix principal que vertebra aquest capítol. Tot just començat, una hilarant i frustrada posada en escena de l’administrador de la vídua Salleres, contrasta amb la tristor del final, on en Nelson, trasbalsat per la presència d’una Malena de Segarra abatuda, recorda amb pena fets entranyables d’altres temps. Es ressalta el canvi que ha experimentat la vila amb el nou règim, i sobretot s’hi destaca l’amor fora mida que el patró del Neptú sent pel vell vaixell, un amor que no tan sols va més enllà d’un sentiment humà, sinó que forma part de la seva raó d’existir.

TANKAS

Gos i sirena
Aquell discurs esguerren.
Quin gran ridícul!
Quan el pla es destarota,
El macarró s’emprenya.
-
Trinxeres buides,
Filferrades menjades,
Cases desfetes.
El dolor de la guerra
Deixa l’aigua insensible.
-
La vella barca,
Que Neptú s’anomena
Li dóna vida.
Quan del riu la rescata
L’antic patró respira.
-
Pobre Malena!
A la vila s’acosta
I en l’Aleix pensa.
El record i la pena
Ja mai més no la deixen.