dijous, 27 de desembre del 2007

NADAL

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
HAIKÚS NADALENCS

Nadal ja arriba,
els cors tornen a encendre
llumets d'espelmes.
--
Tendra diada
que pel món encomana
el goig de viure.
--
Càlida flama
que en la nit il·lumina
nostra esperança.

dissabte, 22 de desembre del 2007

XERRADA SOBRE JESÚS MONCADA


M. Rosa Moncada, va venir a l’Escola dijous passat a fer-nos una xerrada sobre la figura del seu germà, Jesús Moncada.
És molt interessant establir contacte amb la vida d’un escriptor, apropar-se a l’ésser humà, conèixer l'entorn que ha modelat una manera d’interpretar arguments i personatges. Hi ha qui, engolit per l'interés d’un relat, relega a segon terme el seu autor però per a mi, escriptor i obra formen un tot indestriable, i en el cas de Jesús Moncada, aquest fet és evident.
No m’entretindré a comentar els detalls que sobre la seva vida ens va fer la M. Rosa, ja que tots vam tenir ocasió d’escoltar-los en la xerrada, però voldria ressaltar la singularitat del personatge, i l’immens bagatge humà que es desprenia de tot el que ens va explicar. Es podia deduir que en el sí de la família regnava aquell considerable sentit de l’humor que assaborim en la seva obra; hi destacava també el gran amor pel poble, la llengua i la terra catalana, que ell sentia tan seva malgrat pertànyer administrativament a l’Aragó. Emocionava l’estimació pel nebot; l'afecte pel seu gos Rom i pel seu successor Samba i resultava xocant comprovar com enmig d‘una vida senzilla i casolana havia estat capaç d’anar forjant una carrera tan excepcional. Això demostra que el talent no coneix llinatges, sobretot si va acompanyat d’una predisposició natural per assimilar idees i sensibilitat per expressar-les. Va ser un home ple de saviesa, que patí intensament la situació d'un poble que veia morir, i que va sentir la necessitat de plasmar-ho en forma de novel·la, per servar la memória del lloc enyorat.
Quants Jesús Moncada deuen romandre amagats en algun lloc anònim del món? Segurament que com ell no gaires. Perquè, com deia la M. Rosa, en Jesús ho va sacrificar tot per seguir amb honradesa el camí que s’havia traçat. Va renunciar a tenir parella, a formar la seva pròpia família i a una feina més ben remunerada; tot per considerar-ho incompatible amb les hores que la carrera d’escriptor li robava, i no tothom té la claredat de veure-ho. Però, com deia la seva germana, en un home de les seves conviccions, aquesta manera d'entendre la vida no tenia alternativa.
Vaig trobar molt divertit el relat de la concessió del Premi de les Lletres a Saragossa, on per fi li van ser reconeguts els mèrits i no és difícil imaginar algú tan senzill com en Jesús Moncada i la resta de família, lleugerament encongits i astorats enmig de la faramalla que per allà solen gastar.
M’ha agradat conèixer la M. Rosa. Ha fet créixer en mi l’admiració que ja sentia per en Jesús i al mateix temps me l’ha fet veure com algú molt proper. L’amor i el respecte que professava al seu germà, la complicitat que existia entre els dos i el record fidel que ara li dedica em van emocionar i em van mostrar una persona del tot digna d’ell: senzilla, intel·ligent i sensible.

dimecres, 19 de desembre del 2007

L'ILLA DELS TRETZE SANTS-CAPÌTOL II

L'aparició de conflictes socials sorgeix amb força en aquest capítol, i posa de relleu les diferències de classe i la primera presa de consciència obrera en aquelles terres, sorgida després del cop d'estat de Primo de Rivera.
Dividit en cinc apartats, aquest capítol amb la subtil estratègia d'anar descabdellant el fil de la memòria, ens desvetlla la passió inesperada, que una jove Carlota de Torres va sentir néixer el dia que en Francesc Romaguera creuà de sobte la seva vida.
Després de la brillant arrencada d'un berenar de senyores xafarderes, on es mencionen diferents afers sucosos de la vida del poble, el nom d'en Francesc Romaguera sura per damunt de tot, deixant ben clar que a partir d'ara, serà un dels personatges cabdals de la història. Enmig d'una nit plena de records, la minyona Carmela i la senyora Carlota van rememorant lentament els fets ocorreguts quaranta anys abans.
--------
el fil descabdellaven
ama i minyona.

FRASES I EXPRESSIONS QUE M'HAN AGRADAT
-----------------------------------------------------------

  • entre la pastositat embafadora
  • com una predicció insidiosa de mort i de sepultura
  • segons veus volanderes
  • es deixava amarar per l'enyorament
  • amoixamada
  • quefers nebulosos
  • a punt tot
    HAIKÚS (A partir de "La nit estalzinava...)
    ----
    Entre silencis
    la nit estalzinava
    la quieta sala.
    ---
    De color buida
    queda la balconada
    quan tot s'apaga.
    ---
    Calma nocturna,
    sobre les negres aigües
    els estels suren.
    ---
    La balconada,
    de color despoblada,
    en la nit fosca.
    ---
    Embolcallades
    d'una tristor endolada,
    les raconades.
    ---
    A la gran sala
    on la foscor hi regna,
    i el color és orfe.
    ---
    Memòria negra,
    hora d'acaçar una dona
  • atallada la brega
  • embolcallada per una llum mortoïna
  • les llavors que de vegades germinaven en còlera
  • llefiscós com una cargolera
  • empremta bascosa de la mort
  • s'havia fet fonedís
  • s'empatollava en hipòtesis
  • la xerrameca enfarfollada
  • agullonada per la ira
  • ataüllava
  • la nit estalzinava els racons
  • fent tomballons
  • pollosos sense Déu
  • un pessigolleig tenaç
  • una massa de fesomies ombrívoles que s'anava esgaiant
  • entre ella i aquell món sempre hi havia hagut un filtre
  • resultava impossible destriar fesomies
  • fila!




dilluns, 17 de desembre del 2007

ESCLAVATGE

...volien assistir al traspàs de l'antic capità negrer, enriquit amb el tràfic d'esclaus i no pas amb el conreu de tabac i de canya de sucre com havia dit sempre. Imatges d'homes , de dones, de criatures sacrificades...

L’ESCLAVATGE
-----------------

L’origen de l’esclavatge és molt antic, ja que, en civilitzacions com Egipte, Grècia o Roma es va practicar, fins ben avançat el segle III després de Crist. A l'Europa feudal, fou substituïda per una nova classe de camperols servils lligats a les terres dels seus amos.
Centrant-nos en l’època posterior al descobriment d’Amèrica, podem parlar d’un ressorgiment extraordinari de l'esclavatge. A les noves terres feia falta mà d’obra per treballar a les mines i a les plantacions. Els indígenes locals no estaven acostumats a aquests treballs i un cop cristianitzats es convertien en súbdits de ple dret. Per substituir-los els espanyols van començar a portar a Amèrica esclaus africans. Aviat va ser imitada aquesta pràctica per portuguesos, anglesos, holandesos i tota la resta de països amb possessions al Nou Món. Es calcula que entre els segles XVI i XIX, uns dotze milions d’africans, dels quals una quarta part va morir pel camí, van ser traslladats a Amèrica, fent d’aquesta activitat un lucratiu negoci negrer. Els proveïdors d’esclaus solien ser petits reis locals que venien els presoners fets en les seves guerres amb altres tribus, o bé professionals que efectuaven ràtzies per caçar homes. Els esclaus eres transportats en condicions infrahumanes als mercats americans, on a canvi d’ells, s’adquirien productes colonials –tabac, sucre o metalls preciosos- que després eres venuts a Europa.
A partir del segle XVIII, es produí un moviment d'oposició al comerç d'èssers humans, que va anar avançant fins que les principals potències van decretar l'abolició total de l'esclavatge. A Espanya va arribar l'any 1870.
Actualment encara es pot parlar de modalitats d'esclavatge, algunes en forma d'explotació laboral on els treballadors subssisteixen en condicions de misèria i amb una llibertat molt restringida, per no parlar de les xarxes internacionals de prostitució.

divendres, 14 de desembre del 2007

RAMON CABRERA - GUERRES CARLINES





Castell de Morella
.
.



Ramon Cabrera va néixer al 1806 a Tortosa. De petit al van enviar al seminari de Tortosa però el va deixar el 1833 per unir-se a l'aixecament carlista. Les seves dots de comandament van fer que un any després el general Carnicer el nomenés coronel i després de la mort d'aquest accedís al capdavant de les tropes carlines d'Aragó i del País Valencià. Aquell mateix any, el general lliberal Nogueras va afusellar la mare de Cabrera, Maria Grinyó, en resposta als afusellaments massius ordenats per Cabrera després de la batalla de Rubielos. Els dos anys següents, 1836 i 37, va comandar les campanyes a la Manxa, l'Alcàrria i Sòria, arribant fins a les portes de Madrid, però va haver de tornar al Maestrat en ser derrotat i ferit a les batalles de Rincón del Soto (la Rioja) i Arévalo (Sòria). L'any 1838 conquerí Morella i la convertí en capital del seu territori. El pretendent Carles el va nomenar compte de Morella en agraïment als seus serveis.
L'any 1839, ja malalt es retirà a França, però vuit anys després, el 1848, tornà en combat reunint un exèrcit de deu mil homes i començà la segona Guerra Carlina o Guerra de Matiners. Després d'una sèrie de derrotes als Pirineus, va haver de retirar-se de nou a França.
Derrotat, va exiliar-se a Anglaterra on es va casar l'any 1850 amb Marianne K. Richards, una dama anglicana de l'alta societat anglesa.
Va morir el 1877 a Wentworth, prop de Londres.




----------------------------------------------------------------



LES GUERRES CARLINES

La Guerra Carlina fou un conflicte civil que va esclatar al morir Ferran VII, ja que els absolutistes no acceptaven Isabel II i l'abolició de la llei Sàlica, i eren partidaris de Carles Maria Isidre, germà del rei difunt. Va començar el 1833 i va afectar principalment al País Basc, Navarra i Catalunya. Al País Basc va estar dirigida per Tomàs de Zumalacàrregui i de Imaz, i a Catalunya per Ramon Cabrera i Grinyó, el Tigre del Maestrat.
Fins a tres guerres carlines es van anar succeint el segle XIX. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara suposà la fi de la guerra al front basco-navarrès, a canvi del manteniment dels furs.
Durant la tercera guerra carlina que va del 1872 al 1876, les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior. Isabel II era a l'exili i el rei Amadeu I, monarca des de 1871 no era gens popular. Carles VII, nét de Carles Maria Isidre de Borbó, va prometre a Catalunya, València i Aragó el retorn dels furs i constitucions que havia abolit Felip V.
Posteriorment i ja abandonada la causa dinàstica, es van formar diferents sectors carlistes, alguns van derivar a grups de caràcter paramilitar (requetés). En la Guerra Civil (1936-39) el carlisme donà suport al bàndol insurrecte. Molts dels seus membres es van adherir a Falange Espanyola Tradicionalista, institucionalitzada per Franco el 1937.
Ideològicament, el carlisme era reaccionari i anti-liberal. Als seus principis, el suport social provenia principalment de les àrees rurals, ja que molts pagesos veien amenaçada la seva forma tradicional de viure. De tota manera molts altres motius van impulsar a la guerra altres sectors de la societat, aspectes que encara ara són motiu d'estudi per part dels historiadors.

dimecres, 12 de desembre del 2007

SALUTACIÓ A ROSA VILA

Des del meu blog, ja que no ens veiem a la mateixa hora de classe, vull saludar a Rosa Vila, amb qui compartia el curs passat, i agrair-li molt especialment l'article "Vull parlar de Jesús Moncada", on es fa ben palès el respecte i l'admiració que sent per l'escritor. No cal dir que aquests sentiments són els mateixos que m'ha produït, ara que començo a conèixer la seva obra, i aquests sentiments van creixent a mesura que el llibre avança i es fa més evident la gran categoria intelectual i artística de l'autor.
Espero que el meu missatge t'arribi, Rosa, juntament amb una salutació ben cordial.
Francina

dimarts, 11 de desembre del 2007

SEGONA PART. L'ILLA DELS TRETZE SANTS. CAPÍTOL PRIMER

A partir de les demolicions que es van succeïnt per la vila, l'autor, amb la seva narrativa tan humorística ens descriu el retrobament d'uns objectes perduts en el temps però carregats d'història, que ens permeten averiguar aspectes inèdits de la vida del poble. Algun d'ells, força pintoresc, com és ara el taüt de l'Atanasi Resurrecció, convida a la rialla oberta; el canó Mortífer de la família Vidal ens fa dibuixar un somriure davant la ingènua valentia d'uns guerrers que lluitaven contra res. La história d'un Ford T que va irrompre al poble, va suposar un devessall de profecies terribles, però no va ser aquest el cotxe trobat a la cotxera de ca Nasi, sinó un altre Ford, pertanyent a l'oncle de la Carlota de Torres, que va haver de ser rescatat de l'Ebre. També coneixem una altra história que juga amb el fantàstic, que ens parla del que va suposar la trencadissa terrible d'un mirall, aparegut en desfer-se el casal dels barons de Sàssola, que ens fa estremir per la cruesa del relat.
------------------------------
HAIKÚS DEL CANÓ MORTÍFER
L'heroi de guerra
anomenat Mortífer
mata gallines.
----
Sense cadàvers
es lliura la batalla.
Quin gran misteri!
----
HAIKÚS DEL TAÜT DE L'ATANASI
La gent guaitava
un taüt ple de cebes.
Envàs macabre.
----
Tothom seguia
el gegant Atanasi;
quin espectacle!
----
Si avui naixeres
oh, gegant Atanasi
bàsquet faries.
----
HAIKÚS DEL MIRALL DELS BARONS DE SÀSSOLA
Trista agonia.
Qui amb carn traficava
la mereixia.
-----
Enfollit fites
imatges d'ultratomba,
i t'esgarrifes.
-----
El gos del sastre
el malefici trenca.
S'ofega a l'Ebre.
------
HAIKÚS DEL FORD DE CA NASI
Cofoi passeges,
espategant travesses´
tothom admires.
------
Dona endolada,
la teva veu proclama
l'Apocalipsi.
------
Gran sentinella
Feliça de Roderes,
sempre vigiles.




ESTRATÈGIES NARRATIVES - RETALLS DE VIDA

-
-El nen ha de dur un mocador blau al coll el dia de la festa de la classe abans de Nadal- La meva filla fa l'enunciat com si em concedís una gràcia en lloc de demanar un favor.
-Blau fosc o clar?- sol·licito mentre repaso mentalment les existències. L'ordinador personal del cervell s'atura de cop en un retall blau marí que va sobrar fent canvis decoratius.
-Fosc, blau marí- em diu per sort.
De vegades és molest que ella doni per fet que he de solucionar tot el que té a veure amb disfresses o vestits extres dels meus néts, només pel to que hi endevino, com si es tractés d'una activitat menor, només pròpia d'àvies desvagades amigues de fil i agulla.
-mmm... no sé si tindré temps... ja t'ho miraré, potser sí... però no n'estic segura...- balbotejo en un intent segurament inútil d'aparentar indiferència, tan sols per fer gruar i revalorar la meva tasca.
-Segur que en aquella caixa de retalls trobaràs alguna cosa que servirà- insisteix somrient la malvada, amb la convicció del qui té el problema resolt perquè em coneix prou bé.
Efectivament, tan bon punt arribo a casa, amb l'escala m'enfilo a l'entresolat on entaforem tota mena d'andròmines i allà apareix la cèlebre caixa i de seguida el flamant tros blau marí de cotó. "Ja està, ja el tinc"- em dic. I aquí s'hauria d'haver acabat tot. Però vet aquí que, obeïnt una mena de ritual que no puc mai defugir, començo a remenar enmig de la barreja tèxtil, per una tendència innata a conversar amb els records, siguin de l'estampat que siguin.
Els primers retalls amb que topo parlen d'èpoques recents: restes d'un cobrellit de patxword de la Jana, un bon tros de roba tigrada d'home primitiu d'en Joel. i altres mostres d'activitat d'àvia vulgar. Però furgant ensota apareix un teixit de flors llampants i alegres que de moment no sé situar. El miro una estona i de cop es converteix en una faldilla llarga, una mica "hippie", que em trasllada a les darreries dels setanta, quan vivia envoltada de responsabilitats, en plena creixença dels fills petits i tenint cura dels meus pares malalts, sense gaire ajut ni mitjans. Recordo com em sentia i per uns instants em pregunto si em vestia tan alegre per contrast, talment com si volgués fugir d'un entorn que m'ofegava. Però de seguida ho vull veure com el que jo era llavors: una dona jove enfrontada a l'adversitat, però amb ganes de seguir la moda del moment.
Una segona remenada pel fons de la caixa em situa de sobte en una etapa molt més agraïda: Davant d'uns quadrets verds i blancs veig la cuina de Vilajuïga, una cuina que primer vam somiar i que, de mica en mica anàvem fent realitat en Miquel i jo. Somric copsant el mateix sentiment d'il·lusió que m'envaïa quan allò prenia forma i quan ho anava vestint amb detalls personals, com les cortinetes de cotó de la finestra. Han passat més de trenta anys i fins i tot puc percebre aquella olor inconfusible que fa l'obra nova. Els quadrets ja han passat a millor vida i els ha substituït un estampat provençal, però la cuina amb ceràmica verda encara perdura.
Ja completament submergida en els records, rescato un tros de roba que em posa filosòfica. És un retall de tricot vermell intens amb pinzellades negres mal fetes, un disseny avui ressuscitat, que em convenç del poder voluble de la moda que fa possible el retorn d'allò que era el darrer crit abans d'ahir, amb un format diferent perquè sembli nou. Quan aquesta roba era part del meu vestuari, en lloc de la línia actual, seguia un patró de brusa folgada, amb mànigues japoneses i sense coll que jo combinava amb uns pantalons negres. Recordo perfectament que així anava vestida aquella tarda que passejava amb la meva mare pels vols de la catedral quan de sobte, vaig veure com se'ns apropava un xicot negre i d'una revolada m'arrencava la cadeneta d'or del coll i fugia corrents. Sempre hi penso passant per allà i no puc deslligar-ho de la roba que portava, però no he avorrit ni el lloc ni vaig avorrir la brusa. Vaig considerar-ho una jugada adversa de l'atzar i res més.
-I tu què vas fer, àvia?- recordo que em va preguntar el meu nét expectant, un dia que li explicava aquell robatori com si fos una aventura.
-Què volies que fes, rei meu? Res.- li vaig dir jo.
No crec que el nen imaginés que jo actuaria com una super-àvia de pel·lícula, però potser, pobret, esperava un final més feliç, i davant la seva cara decebuda vaig intentar raonar la meva passivitat.
-Suposo que aquell noi ja havia calculat que jo no el perseguiria, deixant sola la meva mare velleta, i a més ell corria molt i pels carrers no es veia ningú. Mira, vaig pensar que ell devia ser més desgraciat que jo per haver de guanyar-se la vida d'aquella manera- vaig afegir provant que s'ho mirés des d'un punt de vista més positiu.
Tanco la caixa conscient que arriba l'hora de sopar i el més calent és a l'aigüera, i faig emmudir els retalls, fins que un altre dia, per qualsevol motiu, abandonin el seu quiet retir, poblant de records aquest pensament enyoradís.
-----
HAIKÚS
---------
Retalls amb vida,
avui parleu de penes
o d'alegries.
----
Caixa tancada,
empesa a recordar-me
la vida mia.
----
Sutil amagues
l'esqué de l'enyorança
per seduir-me.

dilluns, 26 de novembre del 2007

CAPÌTOL SISÈ


Aquest capítol, amarat de malenconia pels records nostàlgics de l'esplendorós cafè-concert Edén, tot i començar al 1970, ens retorna a diferents passatges de la fi d'aquell mític local i de manera molt especial ens remarca l'existència d'un personatge insólit, testimoni mut de les nits d'amor de Madamfransuà: l'escultura de fusta del gegant Polifem, antic mascaró de proa de la nau del mateix nom, que després del desastre inaugural d'aquell llunyà diumenge de 1918, va anar a parar al camerino de l'artista.

Fent ús d'un recurs narratiu esplèndid, l'autor es val de la visió de l'únic ull del Polifem, "pupil.la d'un blau tendre", per contemplar la davallada de L'Edén i passar pels diferents personatges que el poblaren, i acaba amb un gir inesperat que revifa un cop més l'interès per continuar el seguiment de la trama.
Haikús
Ja res no queda
quan acaba la guerra
dels somnis pròspers.
---------------------
Bella francesa,
l'esguard d'un testimoni
no sospitaves.
---------------------
Pupil.la blava,
nits d'amor espiaves
i t'estremies.

dijous, 22 de novembre del 2007

HAIKÚS CAPÌTOL CINQUÈ


Haikús fets a classe

El fred acaba,
s'esbandiren les boires,
ja ve la pluja.

El fred desembre
ens va deixar depressa;
en abril muda.

Ens porta pluja
la tèbia alenada;
se'n va el desembre.

----------------------
Haikús fets a casa (o petits vicis casolans)

Aquell desembre
vestia amb primavera
la vall gelada.

Ja fuig la boira,
les valls vessent de xàfecs;
el Segre puja.

L'abril matina;
la templada alenada
l'hivern disfressa.

De sobte muda
el fredolic desembre
i abril es torna.

Temps de desembre
que matiner abrileges
i pluja ens dones.

Dolça alenada
que tebiors regales,
per la vall llisques.

Brisa templada
que per la vall t'escampes
repartint pluja.

Un càlid aire
solcant camins passeja
i aigua deixa.

Hivern trapella,
tot jugant et disfresses
de primavera.

Gelat desembre
que confós et retires,
l'abril albires.

dimecres, 21 de novembre del 2007

CAPÍTOL CINQUÈ


L'autor, viatjant novament dins la memòria del vell Nelson, evoca antigues imatges on l'Arquimedes Quintana, el veterà d'Àfrica, n'és actor principal. L'acció ens trasllada a l'any 1916, quan en Jaume de Torres va decidir emprar matxos que substituïssin els homes per remolcar aigües amunt els llaüts. El relat, que comença amb la divertida descripció d'uns personatges atrafegats en una "suposada" batussa a L'Edén, continua després amb el record del primer viatge del Carlota per experimentar el nou sistema i amb el neguit d'un retorn incert que desapareix quan el llaüt arriba triomfal, amb la nova estrella de les nits de L'Edén, la bella Madamfransuà. A partir de llavors el sistema de sirga amb bèsties de tir és adoptat per tothom.
Finalment, un nou experiment nàutic encarregat per la vídua Salleres, ens deixa amb la incògnita d'un final desastrós, molt en la línia de l'autor, que segurament esbrinarem més endavant.
Enmig d'un afinat sentit de l'humor destaquen baralles i enfrontaments, troballes genials com fer ús d'una ullera per repassar la história, i recursos ben expressius com "ascendit a administrador per mèrits de matalàs", que reafirmen la vàlua de l'escritor.
Haikús
La gent guaitava
les aigües tremoloses,
Quanta incertesa!
................
Visca la França!
la bella encisadora
gentil fitava.

dilluns, 19 de novembre del 2007

REFLEXIONS SOBRE EL LÈXIC

No faré un llistat de les paraules inusuals que l'autor tan sàviament utilitza perquè n'hi ha moltes, sinó que em referiré a algunes que a mi m'agraden i que no són precisament les més rebuscades del llibre. Són paraules sovint oblidades que acabaran extingides del tot si no les fem servir.
M'ha agradat trobar galvana en lloc de mandra, gitar-se per ajeure's o senzillament paraules que em sonen bé com baluerna, falòrnia, abúlia, foscúria (moltes esdrúixoles hi veig), grisalles, saó, fitar, aviar-se, moixaina (què maca!) allargassar, bonastruga, esberlar, acomboiats, endolada, xicra (m'encanta!), senderi, amarat, atallar, eixir, garlaven, gatzares, flascons, bramular, abassegadora, entossudit, etc, que no són mots estranys a la meva parla barcelonina, però que sovint em resisteixo a emprar quan escric i molt menys quan parlo per un equivocat sentit de no voler semblar pedant. Com a expressions m'agraden particularment "a tot estrop" ( fer servir continuament), "parar esment" (posar atenció), "ara i adés" (de tant en tant), "a ulls clucs" (admetre sense reserves), "amb un peu enlaire" (deixar sense resoldre un afer), "anar-se'n en orris" (espatllar-se) "abaixar la cresta" (perdre coratge) i altres que tantes vegades em serien útils per no caure en les repeticions de sempre que tan empobreixen una llengua.

dimecres, 14 de novembre del 2007

CAPÌTOL QUART


Aquest capítol comença amb la desfilada grotesca dels senyors de la vila, i fa especial esment a la relliscada amorosa del senyor Jaume de Torres que proporciona una germaneta a l'orgullosa senyora Carlota de Torres, i un sucós motiu de xafarderia a la gent del poble. Enmig d'un sopar de celebració, el capítol enfila un recorregut per la guerra a Europa i les conseqüències beneficioses que comporta als capitostos del poble, que desitjarien perllongar la pròspera situació indefinidament. El retrat satíric que es fa dels participants a l'àpat i la seva hipocresia, evidencia les tendències crítiques de l'autor envers aquests personatges.
Haikú
La guerra encesa
animava la vila;
duia riquesa.

CAPÌTOL TERCER


És un capítol on els fets històrics prenen especial protagonisme. Retrocedim al Tetuan de l'any 1860 i ens trobem immersos en la cruenta batalla contra els moros insurrectes; i allà un entranyable personatge, l'Arquimedes Quintana, converteix el relat esfereïdor d'una matança cruel en una paròdia còmica on hi queda reflectida l'absurditat de la guerra. Més tard hi apareixen els esdeveniments de principis del segle XX, el fantasma d'Àfrica i la Setmana Tràgica, en una barreja de pensaments del Robert Ibars que hàbilment utilitza l'autor per fer-nos anar d'una època a l'altra. El capítol acaba amb l'evocació del primer viatge del flamant llaüt Carlota, surant per les aigües d'un riu que és el veritable protagonista de la história.
Haikú
Tombes perdudes
sota africana terra;
ossos anònims.

dimarts, 13 de novembre del 2007

CAPÍTOL SEGON

És un capítol que comença vessant ironia a través d'unes Verges Màrtirs i acaba amb la tràgica incògnita d'un tret, passant per les descripcions precises i sovint implacables d'uns personatges. Ja s'endevina el protagonisme d'una Carlota de Torres com a testimoni de la història, així com la del seu pare, un Jaume de Torres presumptuós, i la presència de personatges simpàtics com la del pintor, l'Aleix de Segarra, o un jovenet rebel anomenat Robert Ibars, tot això amanit amb una exquisida sensibilitat pel detall.
De la composició potser encara és prematur parlar-ne però ja s'entreveu que la novel.la serà un constant viatjar amunt i avall pel calendari, amb la dificultat que això podria comportar si no es tingués suficient domini enllaçant èpoques, però que en mans d'en Moncada suposa un lluiment afegit.
Haikú
Les Verges Màrtirs
en el saló lluïen
falsa pureça.


CAPÍTOL PRIMER. CONSIDERACIONS PRÈVIES




Començar una novel.la suposa habituar-se a un autor, a una manera d'escriure, a un estil, al ritme i al to que ha volgut imprimir a la seva obra. En el cas de Camí de sirga, la primera trobada ha estat d'admiració ja que he tingut la impressió de trobar-me davant d'un veritable mestre del gènere, un autor que sap jugar amb el temps, el llenguatge, la composició, la ironia i tots els registres de què es pot compondre una bona novel.la.
En primer lloc el llenguatge: Paraules com ensulsiada, sonsònia, falòrnies o quera, ja mostren un nivell; expressions com "temps amortallat amb teranyines de boira" o "la llum va anar buidant la tenebra" denoten un virtuosisme. Però no és tan sols això; és la manera com l'autor, reiterant conceptes però inventant-los cada cop, ens mostra les mil maneres d'utilitzar una llengua amb enginy. I com a través d'ella ens va introduint dins d'una trama que ja s'entreveu quallada d'esdeveniments.
L'acció se situa a Mequinensa i concretament al que va comportar la construcció d'una presa que significaria la desaparició sota les aigües de l'antic poble. Una munió de personatges recrearan els darrers cent anys de la vila condemnada. A través de l'obra quedarà ben patent el compromís sentimental de l'autor amb la seva terra.
De moment, la meva pretensió és la de fer una mena de síntesi de cada capítol, que em pugui servir d'aprenentatge a l'hora de resumir.
PRIMER CAPÌTOL
El primer capítol comença amb la demolició de la primera casa i reflexa l'angoixa d'un poble davant d'un destí irreversible i la necessitat de justificar-se davant la história, encara que per això hagin de recórrer a invencions colpidores.

Haikú
Retruny sinistre,
núvols de polseguera,
records de cendra.





dissabte, 10 de novembre del 2007

HE CREAT EL MEU BLOG


Hola amics i amigues! Per fi ha arribat l'hora! Ara podré escriure sobre el llibre Camí de Sirga. De moment no sé com començar ni què posar. No tinc ni idea de com afegir fotografies ni textos, però suposo que tot arribarà. D'altra banda veig que companys més experts ja han fet llistes de renecs, de postes de sol, d'expressions i altres dades que jo no podria de cap manera superar; per tant, els estic molt agraïda i ara per ara, em limitaré a exposar les meves impressions, tractant d'extreure de cada capítol el que per a mi resulta més impactant.
Posteriorment he afegit a l'escrit inicial la portada de Camí de Sirga perquè per fi he après a insertar fotografies.