RECORDS ESTREMIDORS

Els records acudien, s'acarnissaven en ella. De sobte va sentir un piano, el so d'una melodia familiar, una música que feia molt de temps que no escoltava. Va estremir-se. Era la mateixa música que l'any 1925 tocaven en aquell cafè que tant va sovintejar. Però ara no sentia al costat la presència de l'Enric. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure el dia que es van conèixer, el viatge que van fer plegats fins aquell poble que semblava la fi del món, les nits de xerrades inacabables en aquell local, on el pianista solia tocar aquella peça que ells van adoptar com a seva i de ningú més, i que ara estava sonant. Tot el pes de l'absència i el dolor per la certesa del mai més, la van colpir.

COTORRAM DE SALÓ

-Són uns bàrbars- declarava solemne la Quimeta Bonaterra.
-Sí, i uns indesitjables- proclamava decidida la Paquita Pi.

-I uns... uns depravats- sentenciava per fi l'Amanda Quatrecases sempre indecisa, després de descartar el qualificatiu de perdularis per trobar-lo massa tou.

CAPÍTOL III

La invasió de forasters que pateix Mequinensa a rel de la construcció de la presa, suposa una ofensa constant a l’orgull de la surperba classe alta del poble. La senyora Carlota de Torres no dubta en designar els nouvinguts com a “gentalla, xusma i púrria patibulària”, opinió compartida per altres distingides senyores amb qualificatius semblants. Però, de mica en mica aquesta senyoralla, pressionada per l’empresa constructora, renuncia a una resistència inútil i va acceptant les indemnitzacions que en un principi negava. La mateixa Carlota de Torres, cedeix a la insistència d’en Graells i a contracor acaba venent les seves mines. Aquesta venda suposa una nova humiliació i revifa amb amargor tots aquells records que s’han anat enquistant dins la seva ànima fins a produir-li una ferida impossible de guarir. Més sola que mai, envoltada de cases enrunades, consumeix les hores mortes contemplant des de les golfes el Carlota II, i esperant no se sap qui.



La senyoralla,
la vinguda contempla
d'aquella plaga.
Ritual de privilegi,
que amb la arribada acaba.

Sense aturar-se
aquella constructora
terres comprava.
Ja no quedaven mines,
rabent la gent marxava.

Casal sens vida,

has conegut la joia

d'uns altres dies.
Senyora gran, Carlota,

enmig de pols sospires.

.

Sense esperança

només records et queden;

l'enyor et mata.

Mirant per la finestra

les hores mortes passes.
.

LA GARBINADA NEGRA- CAPÍTOL II

En aquest breu capítol queda reflectida tota l'angoixa i el sentiment de pèrdua irreparable d'en Nelson quan passeja per un poble ja mig derruït, intentant refer aquelles runes dins la seva memòria confosa. Aquest sentiment, que ja va començar un dia de carnaval del 1957, va prenent cos a mesura que passen els dies, barrejat amb l'incertesa pel futur i la ràbia impotent dels vilatans en veure tota la maquinaria destructora que els envaeix de forma inexorable.

----------

TANKAS

----------

El pobre Nelson

vençut per enyorança

els llocs canvia:

Allà on hi havia cases

confós posa botigues.

---------------------

On anirien?

la gent es preguntava,

i no dormien.

Estat i jerarquia

a res no responien.

COMPTABILITAT

D'acord amb la comptabilitat de la Lluïsa, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, aquella veïna primfilada del primer tercera havia anat tres vegades a exposar-li les seves queixes. La primera es va produir quan, en horari nocturn, va trucar a la porta per queixar-se del nou propietari del cinquè segona que havia començat una sèrie d'obres; segons ella deduïa pel soroll allò repercutia en la seguretat de la finca. No cal dir la quantitat de diligències que la Lluïsa va haver d'endagar per tal d'esbrinar la legalitat d'aquelles obres. La segona queixa va tenir lloc al vestíbul, quan la mateixa veïna la va abordar sobtadament exigint-li que fes alguna cosa amb la porta d'entrada, que quan es tancava feia un soroll que arribava a la seva delicada orella i no la deixava dormir. Potser tenia raó encara que ningú fora d'ella havia fet esment d'aquella fressa. Aquest cop les diligències i la corresponen reunió van acabar amb un canvi de molla i no amb un canvi de porta com ella pretenia La tercera i potser més fundada queixa la va causar el gos del veí de l'entresòl tercera, i els flaires que emanava just sobre la galeria de la veïna rondinaire. Uns amos que el deixaven tot el sant dia al pati i no tenien gaire present l'hàbit de la neteja, la van embolicar a ella mateixa en una situació d'enfrontament molt desagradable, totalment impropi de la persona pacífica que sempre havia estat.
Totes aquestes gangues no remunerades i altres que van anar sorgint, la van convèncer que ser presidenta d'escala no era cap càrrec honorífic, sinó més aviat un maldecap del que aviat va desitjar fugir.

QUARTA PART - LA GARBINADA NEGRA - CAPÍTOL I

Les quatre vegades i mitja que l'Honorat del Rom va estar detingut, són irònicament descrites en aquest capítol i serveixen per reflectir el tarannà de l'apotecari, digne succesor de l'Honorat del Cafè. El jove, desoïnt els consells d'un oncle carca, reprén la vacant deixada pel pare en les tertúlies del Cafè del Moll, on ben aviat s'ìmpregna "d'un solatge vilatà vell com els rius".

En la primera detenció, la fatxenderia d'un tinent que pretenia tancar amb filferrades el pont inexistent, deixa en evidència un temerari sentit de l'humor. En la segona, demostra el seu valor i estricte sentit de la justícia clavant una llista dels morts republicans a la porta de l'Ajuntament i enfrontant-se a l'alcalde. La tercera detenció és causada per la suposada autoria d'un romanço clandestí, on es ridiculitza el rector del poble, i també per la confecció d'un pa ben singular. La quarta detenció té lloc damunt el pont de l'Ebre, i es produeix per la pífia d'un malfiat delator que veu en l'abrandada defensa que l'apotecari fa de les virtuts de l'aspirina, una incitació a la vaga general. Finalment, la que el cafeter considera "mitja detenció", corre a càrrec del caporal Bernardino, que el vol interrogar sobre els incidents del sepeli d'en Jaume de Torres. però tot acaba amb un desmai providencial.

-----

TANKAS

---------

Seguint l'empremta

d'un pare que t'honora

del nom fas causa.

Gran Honorat burleta,

te'n fots d'aquells fatxendes.

---

Tancar volia

un pont imaginari

amb filferrades.

Aquell tinent estúpid

aigua al cervell tenia.

---

A sang calenta

acuses a l'alcalde;

fet temerari.

Tan sols l'amic Corbera

de la garjola et salva.

...

Les aspirines

guareixen malalties

l'Honorat deia.

Orelles malfiades

una altra cosa hi veien.

VISITA A MEQUINENSA

TANKAS

Jesús Moncada,
gran geni de les Lletres,
just homenatge
amics i gent forana
plegats vàrem rendir-te.

Feliç trobada!
El poble que estimares
ens esperava.
Jornada memorable
l'amor es respirava.

Aquest gran dia
els nostres ulls veieren
què t'inspirava.
El teu gran escenari
real es convertia.

.

Amb els teus llibres

un univers creares.

Ficcions amigues
d'un poble, Mequinensa,

protagonista, l'aigua.

.
Carrers fantasmes.
indrets que s'intuïen,
Restes de pedres.
El nostre imaginari
cases reconstruïa.

.

Bressol d'un geni,

les aigües t'acaronen.

Ets vila nova

però del record no esborres

aquella vila vella.

Junts vam reviure
el goig per la lectura.
Amics i amigues,
regidors i Alcaldessa,
mercés per la rebuda.