CAPÍTOL VI

Felicitat i tragèdia es barregen en aquest capítol, on la parella Aleix-Malena, nebot i tia política, viuen un apassionat amor "secret" dins les sacrosantes parets d'un convent, reconvertit en museu d'al·legories pictòriques paganes. Enmig de la deliciosa descripció d'un imaginari ple de records, que l'Aleix de Segarra va voler plasmar tossudament sobre aquells murs, destaquen les imatges dels amics del poble, transvestits en personatges mitològics, i l'homenatge admiratiu a l'estimada Malena, que reviu aquells anys feliços un matí on les màquines abatien el convent, esborronant les rates que l'habitaven. La part tràgica esdevé en esclatar la guerra, quan cauen parents i amics sota un flagell implacable, tintant de mort unes pintures abans plenes de llum. Una calavera coberta amb una gorra militar, víctima de la demolició final de 1971, simbolitza la negra tragèdia dels temps que arribaven.

-----------

TANKAS

-----------

Amb llum de dia

rates esborronades

del cau sortien.

Esguellen aterrides

cercant bona fugida.

-------

Centaures, sàtirs,

bacants, belles deesses,

borratxos Bacus,

esbojarrades nimfes,

bacanals clamoroses.

--------

Gentil Malena,

el record t'acarona.

Enamorada,

enyores dies tendres,

trobades clandestines.

--------

Convent de monges,

dels amors testimoni;

murals que evoquen

escenes de follia,

saraos mitològics.

-------

L'home que estimes

és un dotat artista.

Mai no descansa,

ressuscita fantasmes,

esperits d'altres dies.

--------

Vius recluïda,

del món tot et rellisca,

res t'amoïna.

Malena de Segarra,

ja poden cantar missa!

--------

Lliscava el llaüt

per les aigües negroses.

El trist presagi

d'aquella nit a l'Ebre

encara et neguiteja.

A LA MARIA CASTRO - CENTENARI RODOREDA

He llegit els teus escrits sobre l'obra i la vida de Mercé Rodoreda. Veig que el personatge t'ha interessat com a mi, ja que representa un model de dona gens freqüent pels temps que li va tocar viure. Jo conec personalment algú que la va tractar, (concretament la filla de Sussina Amat, una de les velles amigues retrobades després de l'exili) i he pogut constatar el testimoni d'excepcionalitat que ressalta d'aquella dona misteriosa, que va saber plasmar amb un lirisme de vegades ingenu, de vegades cruel, però sempre potent, unes històries intransferibles.

T'agraeixo molt la tasca de recopilació que has fet, que pot ser molt útil a persones que encara no coneixen la complexitat de la vida i l'obra de Mercé Rodoreda.

CAPÍTOL V

Un Nelson en hores baixes apareix en aquests capítols, i torna a evocar velles imatges del passat. L’abaltiment per la mort de l’Arquimedes Quintana, va ser una de les causes de la inexplicable topada del Neptú a la mitjana de la Ferradura. Durant aquest trajecte, un passatger incòmode, en Francesc Romaguera, fa patent l’hostilitat de la tripulació envers el personatge i el que representa i desvetlla una tensió creixent entre vilatans, que augura dramàtics esdeveniments. Així ho determinen la confusió política que viu en Nelson, i la tranquil·litat inquietant que es respira després de la sorprenent trobada d’imatges religioses surant pel riu. Incògnites entorn antics personatges fan néixer expectatives noves d’interès per la novel·la.

L’Honorat del Cafè afirmava que sobre cada família planava una mena de fat el qual n’afectava els membres al llarg de generacions. Aquí hi ha una mostra. Poseu el verb del mig que hi falta:

· Les Salleres....liquidaven.... els marits.
· Els Saboga.....s’amallaven.... al riu.
· Els Quintana de Roca.... es morien.... en dijous.
· Els Oliver.... ensumaven.... betes de lignit i mandràgores.
· Les eugues del Castelló.... eixien.... bacives.
· Els homes Mora.... eren.... banyuts.

HAIKÚS

----------
A can Salleres
els marits no duraven,
sempre es morien.

Malastrugança
perseguia els Saboga:
s’embarrancaven.

Com si triessin
els dijous la dinyaven
a can Quintana.

Valuoses vetes
els Oliver ensumaven.
Quina troballa!

D’estèrils eugues
Castelló duia fama.
Eren bacives.

Banyes portaven
els homes de can Mora.
Fatal condemna!

EBRE I SEGRE - PRIMERES TANKAS

El riu Segre és per a mi un riu molt familiar, ja que m'hi banyava sovint els estius quan anava uns dies a Oliana, el poble de la meva mare. Llavors era el meu riu, l'únic riu de debó que coneixia. Sabia que era un afluent de l'Ebre però confeso amb vergonya, que he ignorat fins ara que s'hi uneix just a Mequinensa, i el fatal destí de l'antic poble que tan bé descriu Jesús Moncada.

L'Ebre és un riu amb majúscules que conec una mica per haver estat a molts llocs per on passa: Zaragossa, Mora d'Ebre, Benifallet, Miravet, Tortosa, Amposta i el famós Delta, i ara espero amb impaciència visitar Mequinensa per fer-me càrrec del paisatge que inspirà la novel·la, encara que la construcció del pantà l'hagi transformat. Quan sigui allà pensaré en el poble que hi ha sota l'aigua, i suposo que sentiré una mena de calfred evocant les històries de "Camí de Sirga".

------------------------------

TANKAS DELS DOS RIUS

------------------------------

Estimat Segre,

piscina d'infantesa,

aigua enyorada;

el sentiment retorna

llegint Jesús Moncada.

---

Poderós Ebre,

el teu cabal envegen

les gents foranes.

Els qui per tu es barallen,

manllevarien t'aigua.

---

Oh Mequinensa!

dos rius amics t'abracen.

Encara ploren

els carrers i les places

d'abans de la negada.

CAPÍTOL IV

El record intrús d’un trombó, serveix per obrir la desfilada instrumental dels components de L’Harmonia Fluvial i ens situa en una nit de celebracions i de dol per la mort de l’Arquimedes Quintana.
De manera magistral, en Moncada fa possible que es fonguin tres dades clau en el desenvolupament de la novel·la: Els dramàtics episodis de la gran vaga del 1925, el 14 d’abril de 1931 quan la proclamació de la República, i l’estiu del 1971.
En aquesta última data, una Carlota de Torres insomne, reviu amb neguit els fatídics episodis, com a rerefons del record colpidor dels seus amors amb en Francesc Romaguera.

---
HAIKÚS
Tossudes sonen
les veus que en la nit clamen
i et neguitegen.
---
El poder mana,
sempre troba un sicari
per feina bruta.

---
Com un fantasma
el clam recobra vida,
la crosta esquerda.

RECORD TRASPAPERAT

_Com ha canviat el carrer! De fet, es podria dir que no hi queda quasi cap botiga de quan hi vivíem.
_Oh sí! Sembla un altre. Mira, aquí, en aquesta sabateria abans hi havia una papereria. Les vegades que hi havíem anat! Te'n recordes d'aquella dependenta amb ulleres de cul de got? Encara em sembla que la veig, semblava una setciències. Com ens n'enreiem!

_I aquí abans hi havia un matalasser, i allà la botiga d'estilogràfiques on vam comprar la Parker, i allà..._ Ens ho passàvem bé, la meva germana i jo, aquella tarda en que vam decidir anar a comprar pels carrers del nostre antic barri. Li feia il·lusió l'inventari nostàlgic d'establiments fantasmes que anàvem fent mentre caminàvem. De cop, va aturar-se davant d'una botiga de moda jove.
_I aquí... això abans era una perfumeria, ho recordo molt bé... La Oriental es deia; la mama hi comprava colònia a granel, te'n recordes? _inquirí amb ulls brillants, entendrits per l'evocació de la mare.

No vaig gosar aclarir que allò abans era una merceria i que la perfumeria estava situada sis o set cases enllà. Al cap i a la fi, quina importància tenia que la botigueta fos més amunt o més avall; descobrir-li que duia el record traspaperat, tan sols hauria servit per estroncar l'instant irrepetible.

_És clar que me'n recordo _ vaig apressar-me a contestar, tot reprenent el passeig_ I de la bona oloreta que feia també.

-------

HAIKÚ

El temps no esborra,

els vells records no es perden:

es traspaperen.

LA PLAÇA DEL DIAMANT

El dimecres dia 15 vaig anar a veure el muntatge que sobre la célebre novel·la de Mercé Rodoreda, es representa al Teatre Nacional. En conjunt em va agradar força, tant la interpretació com l'adaptació d'en Benet i Jornet, i sobretot he trobat admirable l'escenificació, gràcies a un dinàmic equip tècnic, que sap resoldre el seguit de situacions que comporta.

No se'm va fer llarga malgrat les quatre hores, encara que jo potser hauria escurçat alguna escena, però entenc que el públic en edat d'institut que omplia la sala, demostrés en algun moment certa inquietut, ja que els pot resultar difícil abastar la complexitat dramàtica i de matisos, si abans no ha fet l'esforç de situar-se en l'època i el context social en que transcorre.

LLIÇÓ 10 -CAPÍTOL III

El vent allunyava ràpidament el globus...

De mica en mica, nous personatge venen a enriquir la gran família dels components de la novel·la i en aquest capítol apareix míster Oliver Wilson, un anglès típic de rossos mostatxos, arribat a la vila per fer uns estudis geològics, que ell barreja amb altres troballes de caire més íntim, i que van haver de concluir abans d'hora per causes diverses.

També es desvetlla la relació afectivo-amorosa entre dos personatges: En Robert Ibars, l'expert patró Nelson, i la Júlia Quintana, filla del vell Arquimedes Quintana. Aquesta relació, intuïda i mai explicitada des de la infantesa, queda reflectida de manera delicada i en Moncada ha sabut revestir els personatges d'un sentiment noble i generós que els fa entranyables.

S'explica també el declivi del vell Arquimedes Quintana, l'heroi de Tetuà, en un aiguabarreig de situacions seguint el curs omnipresent de l'Ebre, i acaba amb l'aparició d'un globus aerostàtic que anuncia la proclamació de la República.

HAIKÚS

---------

Llueix mostatxo

Míster Oliver Wilson,

l'anglès flegmàtic.

----

Papers impresos,

velles fotografies,

records grogosos.

----

La vila és morta,

oh Júlia estimada

quan tu la deixes.

PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

La Segona República va ser proclamada el 14 d'abril de 1931, després de les eleccions del 12 d'abril on guanyà una majoria repúblicana. El rei Alfons XIII va exiliar-se a Roma, on morí el 28 de febrer de 1941. Aquest període va finalitzar definitivament el dia 1 d'abril de 1939, data en que el general Franco, va establir un nou règim dictatorial que va durar quasi quaranta anys.

El globus amb que s'anuncia eufòricament l'adveniment de la república, contrasta amb el globus d'esperances que es van haver de desinflar tràgicament amb el drama de la Guerra Civil.

DIÀLEG ENTRE CONTERTULIANES...

Vosaltres no en sabeu de la misa la meitat. Jo us podria dir que...
_Què? _va xisclar la Quimeta Bonaterra, esgarriacries i llenguda.
_Què? _va refilar la Paquita Pi, saberuda i primfilada.
_Qu... què? _va quequellejar l'Amanda Quatrecases, espitregada i gormanda.

LLIÇÓ 10

REMOLÍ DE RECORDS EN CONDICIONAL

És l’hora de dinar i de parar taula. Estic a punt d’estendre les estovalles i amb el pensament a la cuina on encara falta enllestir l’amanida i acabar de fregir uns talls de lluç. Veient el meu marit assegut al sofà llegint el diari m’envaeix l’impuls d’insinuar col·laboració. Però de sobte, una mena de ràfega evocadora que embolcalla el menjador, transforma l’home madur d’ara en l’home jove de fa trenta-cinc anys. Un sentiment inexplicable m'arrossega; el contemplo amb emoció i em sembla escoltar la seva veu rarament afeblida preguntant: “Com ho saps?”.
Seguint sota aquest influx, els meus ulls podrien retrocedir fent un viatge sentimental carregat de tendresa, i reviuria la penosa malaltia que el va deixar sense forces després de lluitar entre la vida i la mort.Veuria aquell rostre demacrat, els seus esforços per intentar jugar uns moments amb la Marta i el Miqueló, que semblaven entendre que el seu pare necessitava descans. Veuria l’expressió d’impotència, com demanant perdó per haver triat un moment tan poc adient per emmalaltir, amb els dos fills petitons i esperant un tercer. També recordaria la commiseració de la gent pel nostre drama, interessant-se a tothora per nosaltres.
-“Per quan l’esperes la criatura?”- preguntaven amb cara de pena quan em veien amb aquella panxota a punt d'explotar. I jo sentiria un altre cop el desig que això tardés molt, perquè en Miquel pogués refer-se i recuperéssim el que aquella maleïda pulmonia ens havia robat; i podria oblidar el sentiment profund d’angoixa pel futur de la nostra família, a punt d’augmentar per una banda i de minvar per una altra.
Si em deixés portar pel remolí de records, retrobaria el moment precís en que anava a parar taula com ara, i tot llançant les estovalles potser arribaria a reviure la sensació en forma de trencada d'aigües, amb que el nostre tercer fill anunciava que volia sortir al món, com aquell dia.
-“Miquel, avui naixerà el nen”- li anunciaria tranquil·la enmig del mullader.
-“Com ho saps?-interrogaria ignorant el que em passava i amb aquell rostre tot ulls.
Però la ràfega evocadora i tendre se'n va en orris i contemplo amb mirada actual l'home que llegeix el diari, ple de salut. Tot allò ha quedat ben lluny per sort. Amb les estovalles a la mà, sento el crepitar de la paella a la cuina i recordo l’amanida sense enllestir.
-“És possible que algú m’ajudi?- increpo directa i sense miraments.

EL FIL A QUE AL·LUDIA LA TERESA...

El fil a que al·ludies, Teresa, estava nuat a un matí de 1956, a punt de complir dotze anys, en que, tornant de col·legi amb la nostra amiga Nati, vaig escoltar dels seus llavis una revelació que em va impressionar: Havia estat adoptada per un matrimoni gran sense fills quan tenia set o vuit anys, i abans havia viscut acollida en un centre de menors, fora de Catalunya.
En aquella època aquesta mena d'afers eren portats amb molt de secretisme, lluny de la normalitat amb que ara es tracten. Jo l'escoltava entre sorpresa i confusa, sense saber gaire què dir. Després vaig averiguar que a tu també t'ho havia explicat i compartir aquell secret va alleujar una mica el pes que suposava una revelació tan important.
A partir d'aquell moment vaig entendre el perquè d'uns pares ancians, que jo veia com uns avis; ben intencionats segurament, però que només volien companyia. Llavors no es feia cap mena d'estudi d'idoneïtat. Vaig comprendre la relació estranya que hi tenia. Vaig considerar normal l'ànsia exagerada amb que buscava l'alegria i l'amistat de totes nosaltres i l'afecte que professava a les monges. Els caps de setmana que totes esperàvem amb il·lusió, eren per a ella un martiri, sense altre al·licient que passar-lo tancada a casa. També vaig entendre les seves mancances malgrat tenir un parell d'anys més que nosaltres, però era llesta i va recuperar aviat el retard educatiu que duia quan va arribar.

Sento encara un gran afecte per la Nati, pel que va patir i pel que ha hagut de superar. Sé que li han quedat seqüeles per la mala alimentació d'infantesa i que ara gairebé no es mou de casa per una enfermetat òssia, però cada any per Nadal m'envia una felicitació feta per ella amb fulles i flors, que conservo com joia preuada, i em consta que tu, estimada Teresa, lligada al fil d'un mateix secret, també ho fas.