RECORDS

“Els records provocats per aquella trobada fortuïta amb el que havia estat més que un amic en altres temps, s’acoblaren com les peces d’un trencaclosques per compondre sobre les runes la memòria inesborrable d’aquell estiu de 1980. Feia mal recordar-ho però encara en feia més fer veure que no havia passat perquè tenia la certesa que allò havia servit per enfortir la seva relació un cop superat el tràngol. Perquè per ella havia estat un tràngol haver ensopegat amb aquell company de feina de qui es va enamorar com una col·legiala, i experimentar un sentiment tan confós. Cert que va viure uns moments intensos, un remolí de sensacions atraients fins llavors ignorades, però sempre enterbolides pel pensament del marit traït. Encara que es repetís mil vegades que tot havia passat sense voler-ho, i que no es podia lluitar contra la força de l’enamorament, sabia que per algú com ella aquell raonament era impossible. I va triar la renúncia. Va canviar de feina argüint que l’horari era més compatible encara que fos mentida. Va ser un acte quasi heroic en uns temps en que la fidelitat començava a no estilar-se; un anar contra el corrent social que aprovava la total llibertat de sentiments si la naturalesa ho exigia.
Va sentir una mena de trasbals quan va topar amb ell a la sortida d’aquell supermercat on no havia entrat mai. Estava canviat, més gras i amb menys cabell, però conservava aquella força en la mirada. Li va dir que vivia a prop i res més. Ni tan sols li va confessar si s’havia casat i si encara treballava a la mateixa empresa. Semblava tenir pressa. El temps tot ho modifica - va pensar - i encara que ella no ha pogut esborrar el record, en aquells moments eren dos estranys, com si mai no haguessin viscut res en comú.”

CAPÌTOL VI

Ens trobem immersos de ple en l’enterrament d’en Jaume de Torres, disposats a escatir per fi la catàstrofe que en capítols anteriors s’ha anat anunciant. Una minuciosa descripció del seguici, “un magma onejant i negrós”, dóna peu a consideracions diverses sobre les relacions església-poder en temps franquista, com l’ordre consistorial de carregar sobre els obrers minaires el pagament dels desperfectes de l’església, que aporta sucosos comentaris dels protagonistes sobre els drets de propietat adquirits quan es girés la truita. Una altra n’és la particular relació d’animositat de la Carlota després del sepeli, indignada per la desagraïda resposta del capellà i del propi Déu a la generositat dispensada pels Torres fins llavors. També s’esmenten els neguits i tripijocs d’un Ramon Graells que més que mai s’autoafirma com a responsable dels negocis familiars. Parents i seguici avancen amb tota la pompa, acompanyats per una eixordadora banda formada per supervivents del naufragi de la guerra. A propòsit d’aquesta recomposició, destaca una curiosa anècdota de l’antic capatàs de La Carbonífera, autodidacta del trombó de vares. L’apoteosi final, que desvetlla el que constituí gran vergonya, esdevé quan el comentari sobre un gos famèlic fet per una dona del seguici, desencadena l'allau de pànic de tota la comitiva cercant amagatall, i deixa abandonat el taüt d’en Jaume de Torres enmig de la plaça. No cal dir que la descripció d’aquesta fugida massiva en mans d’en Jesús Moncada es converteix en un dels moments més hilarants de la novel·la.

TANKAS

Magma que oneges,
negre i pompós avances.
Ningú diria
que ben aviat t’espera,
una vergonya amarga.

La gran Carlota

per Déu se sent traïda.
La il·lustre dama
del cel creu impossible
ofensa tan sonada.

Trombó de vares
de l’Ebre t’apoderes
en la nit negra.
Entones un gran himne
i autoritats esveres.

La desbandada
aquell taüt isola.
Oh paradoxa
del qui ha manat en vida
i en la mort sol es troba.

LLUMS I OMBRES

Un besllum de lluna filtrat de sobte pels núvols, li va permetre distingir la figura d’una dona remenant la bossa. Va sentir una fregadissa, la flama d’un llumí trencà la fosca. A la primeria, la claror rogenca va enlluernar-lo i espesseí més la negror de la figura. La flameta es va enlairar fins a la punta del cigarret, el llumí es mantingué al nivell del rostre més estona de la necessària i en Martí ja no va tenir cap dubte, va adonar-se, mentre se li feia un nus a les entranyes, que des del joc de llum i ombra d’aquella fesomia el miraven els ulls de l’Scarlett. Era ella, la meravellosa Scarlett Johansson en carn i ossos qui se li apropava lentament deixant la foscor enrera. Un tremolor nerviós produït per la sorpresa i l’emoció començà a envair-lo i s’accentuà quan tot seguit l’Scarlett abandonà el cigarret i aquells llavis sensuals començaren a mussitar “Martí, Martí...” amb veu càlida, una veu que semblava acaronar l‘oïda, mentre el tacte suau d’unes mans delicades posades damunt la seva espatlla el feren estremir. Però, de sobte, quan era a punt de balbucejar “sóc tot teu Scarlett, amor meu”, la veu patí un canvi desagradable i es tornà forta, estrident, al temps que la dolçor dels braços esdevenia sacseig brusc ”Martí, Martíííííí...”
Sentí dins el cervell una mena de trencadissa i obrí els ulls de cop. La Quimeta, la seva dona, abocada damunt del llit, li dedicava un desconsiderat trontoll mentre pronunciava a crits el seu nom: “Martí, Martíííííí... vols despertar-te d’una vegada? Arribaràs tard a la feina. Al final he hagut de cridar. No sé què devies somiar però estàs tremolant de cap a peus. Perquè fas aquesta cara? Que no et trobes bé?

REVIFANT RECORDS

La visió d’un anunci televisiu, probablement d’algun detergent, on uns nens jugaven entre llençols estesos, va revifar aquells records d’infantesa entranyables, aquells que es graven per sempre en la tossuda memòria de les coses que ha valgut la pena viure. La Mercè evocava amb tendresa els dies en que ella i la seva germana també corrien embogides pel terrat de casa, enmig de la blancor assolellada d’un altre laberint tèxtil, que semblava disposat expressament per unes mans benefactores que vetllaven pel seu gaudi. Aquelles façanes blanques obertes a la diversió, aquells boscos nevats plens de caminets suggeridors per on les dues discorrien alegres, esdevenien joguina improvisada en uns temps en que els infants havien de conrear la imaginació i aprofitar qualsevol avinentesa, encara que després haguessin d’escoltar la repulsa de veus superiors cridant a l’ordre maleït. Eren temps feliços malgrat la migradesa, temps en que la vida mateixa era com un gran joc.

CAPÍTOL V

Encara planen per tot el capítol les ombres de dues jornades luctuoses: la dels funerals d’aniversari del senyor Jaume de Torres i la del propi dia de la seva mort. En la primera, un cop de cerç carregat de pols, emblanquina una Carlota de Torres endolada i les tres minyones que l’acompanyen, provocant els comentaris irónics dels parroquians del Cafè del Moll, i algunes consideracions tendents a imaginar la ventada com un càstig diví.
En la segona, un relat carregat de frases poètiques i troballes literàries, la crònica del viatge del Verge del Carme per transportar el taüt d’en Jaume de Torres, esdevé intrigant en aparèixer uns misteriosos passatgers que volen travessar el riu. En Nelson reconeix un d’ells, ex vilatà i anarquista fugitiu, lluitador encara amb els maquis contra la dictadura franquista, que li entrega un paper. Per ell s’assabenta de la mort en el camp de concentració de Mauthausen de l’Aleix de Segarra, el gran amor d’una Malena que haurà de renunciar per sempre a l’ansiat retorn.

TANKAS

Llaüt que esgaies
en la negror fumosa
l’aigua tranquil·la.
Celístia pintada
sobre la pell de l’Ebre.

La garbinada
cobrí el cel de núvols;
bromalls de boira,
filades de tenebra
que la nau embolcallen.

Llençols de núvols
tapen amb nit les aigües.
Abrics de fosca,
amagatalls de lluna
on els estels s’oculten.

HAIKÚS

Besllum de lluna
filtrat enmig de núvols,
retall minúscul.

Un llumí trenca
la foscúria densa.
Fràgil espurna.

Sense la flama
es convertí aquell rostre
en taca fosca.

Dèbil llumeta
que ben ràpid es nega
sota les l’aigües.

CAMINS DE GUERRA CAMINS DE PAU

MÚSICA DE FONS

Moltes músiques han acompanyat les meves migdiades perquè és difícil gaudir del silenci en ple dia. La més habitual ha estat i ho continua sent la música de fons del televisor engegat i perfectament ignorat des del confortable sofà de casa. Una temporada ho va ser la monòtona sonsònia del saxo del veí del cinquè, assajant exercicis i escales que per sort de tot el veïnat actualment ha emmudit. Una altra que encara recordo malgrat els anys que han passat, m’acompanyava a Cardedeu les tardes d’estiu de la meva adolescència, aquelles caloroses tardes en que venia tan de gust lliurar-se a una bona migdiada damunt del llit, després d’un bany i un bon dinar, mentre a fora petava el sol i la calor estabornia: Era la musiqueta innocent d’un xilòfon que en Joan, un noiet disminuït psíquic veí de la casa on estiuejàvem, feia sonar especialment cap a les tres de la tarda. Aquelles notes inconnexes eren hipnòtiques, tenien la virtut d’adormir-me automàticament, eren com una crida a la relaxació, la invitació a la somnolència. Encara ara relaciono aquella música amb les tardes xafogoses d’estiu i amb sembla sentir-la mentre la son s’apodera del meu cos i em llenço de ple als braços d’en Morfeu.

CAPÌTOL IV

El ressò d’una campana que toca a morts, ens situa al casal dels Torres, on una irritable Carlota i una pacient Carmela es preparen per honorar la memòria del senyor Jaume, una memòria que, segons sembla, es va veure entelada per circumstàncies encara ignorades, el mateix dia del seu enterrament.
A causa de la demanda de carbó d’una Europa en guerra, el capítol fa un recorregut per la revifada de la vila, submergida en l’activitat frenètica d’uns propietaris que s’afanyaven a recontractar treballadors rebutjats anteriorment, per tal de recuperar les mines i la infrastructura que comportaven. El senyor Jaume de Torres, revifat també desprès del tràngol angoixós de la guerra, gaudeix d’una viduïtat que el fa pensar en noves núpcies, però la seva filla Carlota s’encarrega d’atallar convenientment la situació.

TANKAS

Toquen campanes,

sons que per l'aire volen,

records revifen.

Uns memòria honoren,

altres vergonya atien.

-
Guerra europea
que mig món destrueixes;
sang aliena.
Aquest fibló que mata
sempre algú aprofita.
-
La bella mestra
provocar-te volia
Jaume de Torres.
Una filla esverada
aquest perill evita.

TRES MIRADES A LA IMMUTABLE NATURALESA

Llegint el capítol tercer de Cendra de Calendari de Camí de Sirga, he observat la coincidència en expressar el mateix pensament, dels tres autors que hem analitzat en el taller de lectura i escriptura.
Quan en Nelson reflexiona mentre navega “per un Ebre indolent”, enmig del paisatge desolador que ha deixat la guerra, ens pregona la indiferència de la natura al pas de l’home. “...tanta perfídia i tanta mort no havien alterat la seva passa” “...les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria és cosa d’hòmens; ell, l’Ebre era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes”.
Així mateix, Caterina Albert ja esmentava aquest pensament en la seva immortal obra Solitud, quan una tremolosa Mila pujava el cimal amb el Pastor, enmig de l’orgia descriptiva d’un paisatge de rocs i penyes feréstegues “d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.
També en Jaume Cabré recupera la idea de la força de la natura a Les veus del Pamano, on tota la novel·la respira la insensibilitat de les valls i muntanyes del Pallars mentre la gent fugia atemorida de la guerra i la mort, i continuava impertorbable quan uns altres homes baixaven més tard pels mateixos camins reconvertits en pistes d’esquí. I sobretot en el dramàtic fragment en que uns nens llancen una ampolla al riu Noguera, on l’autor fa un agosarat salt en el temps amb l’omnipresència d’un riu inalterable.
Ja ho diu la cançó:

Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya encara forta

alçarà son front altiu.

CAPÍTOL III

La represa d’activitat a Mequinensa un cop acabada la guerra, continua sent l’eix principal que vertebra aquest capítol. Tot just començat, una hilarant i frustrada posada en escena de l’administrador de la vídua Salleres, contrasta amb la tristor del final, on en Nelson, trasbalsat per la presència d’una Malena de Segarra abatuda, recorda amb pena fets entranyables d’altres temps. Es ressalta el canvi que ha experimentat la vila amb el nou règim, i sobretot s’hi destaca l’amor fora mida que el patró del Neptú sent pel vell vaixell, un amor que no tan sols va més enllà d’un sentiment humà, sinó que forma part de la seva raó d’existir.

TANKAS

Gos i sirena
Aquell discurs esguerren.
Quin gran ridícul!
Quan el pla es destarota,
El macarró s’emprenya.
-
Trinxeres buides,
Filferrades menjades,
Cases desfetes.
El dolor de la guerra
Deixa l’aigua insensible.
-
La vella barca,
Que Neptú s’anomena
Li dóna vida.
Quan del riu la rescata
L’antic patró respira.
-
Pobre Malena!
A la vila s’acosta
I en l’Aleix pensa.
El record i la pena
Ja mai més no la deixen.