RECORDS EN BLANC I NEGRE

Vaig tornar al poble on tants estius havia passat de petita i un sentiment de pèrdua m’envaí. Els racons que havia fet meus a còpia de matins i tardes corrent amb altres nens semblaven haver desaparegut, i amb ells un seguit de vivències. El meu cervell conservava una mena de pel·lícula intransferible molt sensible i aquell canvi de decorat feia trontollar el guió que tants anys m’havia acompanyat. Intentava recrear escenes pensades en blanc i negre com les velles fotografies que he contemplat tantes vegades però allò ja no existia. On hi havia una botigueta de llaminadures s'alçava una casa nova amb una sucursal bancària; el vell cafè s'havia convertit en hotel i al carrer Major no hi vaig saber reconèixer res. Què se n'havia fet de les cases que jo recordava? Les havien enderrocat o les havien disfressat amb un vestit nou per despistar-me? Segurament pels habitants actuals la imatge que jo tenia del lloc, un poble d’interior abocat a la pagesia, era pitjor que la que ofereix ara, molt més moderna i endreçada, però no era la meva, la que el pas del temps ha idealitzat.
Vaig pensar que en la meva absència el poble m’havia fet una malifeta; com si hagués tingut la gosadia de voler viure pel seu compte, i per uns instants em vaig sentir traïda. Certament era tan bonic com ingenu pensar que tot allò romandria inamovible per tal que jo gaudís plenament dels meus records. Aquest sentiment instintiu va donar pas a una reflexió més madura: “La culpa és teva per haver-hi tornat després de tants anys” –vaig dir-me- “Què esperaves? Que tot continués igual? Que potser no has canviat tu també?”