RÀBIA IMPOTENT

Hi anàvem sovint. Era una platja on tot era harmònic; amb la mida justa per no imposar quan aprofitàvem els agraïts dies de setembre, els millors de la temporada, fent la darrera remullada en les seves aigües transparents, ni resultar feixuga a ple estiu quan més s’omplia de banyistes. El caminet que hi portava, tot i ser de bon fer, impedia l'afluència d’aquells que preferien instal·lar-se a peu de cotxe. Valia la pena l’esforç del trajecte, deixant enrera roques i pins i a les envistes d’aquella meravella natural, sentíem el goig íntim de contemplar la bellesa en estat pur. Per això la notícia en un diari local que una immobiliària pensava profanar el nostre santuari, parcel·lant la cara de muntanya que donava a mar, ens va omplir d’estupefacció i de ràbia. Allò suposava una invasió de cases, camins, cotxes i persones, i desfer per sempre la visió del lloc feréstec. Qui havia perpetrat aquella malesa? Com era possible que es pogués atemptar contra un entorn mil·lenari omplint-lo de ciment sense que ell mateix es revelés d’alguna manera? Aquestes eren les preguntes que ens fèiem amb angoixa impotent i amb la secreta esperança que algú tingués el seny d’impedir-ho. Com quasi sempre, el desig i la realitat no solen anar de la mà i el disbarat es va dur a terme deixant-nos orfes de raó i de platja. Bé, la platja encara hi és però ja ha perdut tot l’encant que l’envoltava i hem deixat d’anar-hi. Ara és una més de les moltes cales malmeses de la nostra costa que més que brava es podria qualificar de mal domesticada.