CAPÍTOL IV

Tota l’amargor acumulada durant els anys d’incertesa i patiment per la lenta destrucció de la vila, queden admirablement reflectits en aquest capítol, personificat per un Nelson testimoni de l’avenç implacable d’unes obres que representen la fi d’un poble i d’una manera de viure.
–“Qui eren aquells senyors per vendre’s el riu?” –es pregunta dominat per la ràbia i la impotència. Quan la vídua Salleres va morir ell va deixar la navegació tal com ja havien fet els altres llaüts. Abatut, contempla les ruïnes que l’envolten, la casa on ha viscut tots aquests anys que aviat haurà de deixar; l’abandó de les mines i la lenta agonia dels llaüts amarrats als molls; aquell Verge del Carme tan estimat que ell encara s’entesta en adobar i en el que recrea escenes imaginàries plenes dels personatges que han poblat la seva vida. Sense feina ni esperança, amarat d'enyor, el seu cervell no para de donar voltes entorn dels records.

TANKAS

Esgaiat Ebre,
les naus trenquen tes aigües
salpen a l’alba.
En la vila adormida
la son fuig de les cases.

Silencis tallen
corrioles i politges.
Desperta’t vila!
Treballs de peonades,
grinyols quan neix el dia.

Nelson escolta
sorolls imaginaris

ple d'enyorança.
Desitjos impossibles,
records sense esperança.

Despert somia.
La por i la incertesa
omplen ses dies.
La vila que estimava
mai més cobrarà vida.

Certesa amarga,
d’un somni, d‘un miratge,
boja quimera.
La nau Verge del Carme
la lenta mort espera.