CAPÌTOL V

-Quina hora és Carmela?- una pregunta obsessiva que la Carlota de Torres va repetint mentre espera uns convidats que no arribaran mai. La fidel serventa, conscient del declivi inexorable d’uns temps, es qüestiona si hauria pogut evitar el terrible disgust d’aquell fatídic dia d’aniversari, però és evident que hauria estat molt difícil convèncer algú tan classista com la gran senyora de Torres. Els personatges hipòcrites que l’envoltaven han desaparegut; els uns per traslladar-se a indrets allunyats i altres per haver traspassat, i la Carlota, isolada dins d'aquell gran casal, espera dels representants del poble una oferta digna de la classe que ella personifica, com a successora d'una noble estirp. Quan en Graells li comunica quina és la seva resposta, se sent molt ofesa i pateix un atac d’indignació que sembla afectar greument la seva salut.

TANKAS

Trista Carmela,
d’una dama abatuda
fidel serventa;
contemples la caiguda
de tan noble corpenta.

L’hora pregunta,
El neguit la rosega.
L’orgull de casta
l’encega i li fa creure.
en honorable oferta.

Raons impreca
Carlota amb gran coratge.
A la gran sala
ningú ret homenatge
a dona tan fatxenda.

Només espectres
al berenar es presenten.
Els menjaciris
ja no són flor i nata,
són flors de cementiri..

D’aquella trepa
ja quasi ningú queda.
Classe extingida,
exili de xerraires,
cotorres que emmudeixen.

Fóra proesa
esperar sacrifici
de tal noblesa.
Si no hi ha benefici
la cort social deserta.

Pobre Carlota,
de l’elit n’ets la mostra,
Dona classista,
per sempre encastellada,
tancada dins ta closca.

“Sóc noble dama”
-pregona enfurismada.
Del gran llinatge
ningú en aquell poble
vol conservar la imatge.