DEDUCCIONS ERRÒNIES

La versió més escampada de la reclusió en una ordre franciscana de l’Octavi Riera, fill d’una coneguda família d’Olot, sostenia que era una conseqüència del desengany amorós que va patir quan l’Adelina Santancana li va donar carabasses i es va prometre amb l’Agustí Torroella; però era una deducció errònia, fruit com tantes altres, de l’incansable treball de llengües ocioses especialistes en l’art de llençar rumors i de propagar mitges veritats. El cas és que, si bé era cert que el jove havia manifestat inclinació vers la noieta, i que se’ls havia pogut veure més d’un cop conversar pel passeig principal del poble, mai havia tingut la intenció de formalitzar cap mena de compromís i des de molt jovenet abrigava el secret desig de deixar l’estil de vida convencional al que semblava abocat, per vestir els hàbits d’aquella ordre monacal. Ningú podia entendre com aquell brillant jove, fill d’una de les famílies amb més renom de la comarca, podia prendre una decisió que alguns van qualificar d’absurd caprici i altres com el producte precipitat d’una ofuscació. Potser per això els rumors sorgiren com males herbes i van derivar en conclusions que d’alguna manera justifiquessin el fet. Ni el disgust dels pares, que esperaven que el fill únic continués la nissaga Riera, ni els comentaris d’amics i coneguts van fer-lo desdir. –“Ja veureu com ho deixarà aviat. no és vida per ell”- vaticinava la gent, practicant de nou la deducció errònia. I aquest auguri alimentava l’esperança de la família, però el pas dels anys els va convèncer que allò no era un acudit passatger, sinó un projecte pres amb ferma decisió.