CAPÍTOL III

La invasió de forasters que pateix Mequinensa a rel de la construcció de la presa, suposa una ofensa constant a l’orgull de la surperba classe alta del poble. La senyora Carlota de Torres no dubta en designar els nouvinguts com a “gentalla, xusma i púrria patibulària”, opinió compartida per altres distingides senyores amb qualificatius semblants. Però, de mica en mica aquesta senyoralla, pressionada per l’empresa constructora, renuncia a una resistència inútil i va acceptant les indemnitzacions que en un principi negava. La mateixa Carlota de Torres, cedeix a la insistència d’en Graells i a contracor acaba venent les seves mines. Aquesta venda suposa una nova humiliació i revifa amb amargor tots aquells records que s’han anat enquistant dins la seva ànima fins a produir-li una ferida impossible de guarir. Més sola que mai, envoltada de cases enrunades, consumeix les hores mortes contemplant des de les golfes el Carlota II, i esperant no se sap qui.



La senyoralla,
la vinguda contempla
d'aquella plaga.
Ritual de privilegi,
que amb la arribada acaba.

Sense aturar-se
aquella constructora
terres comprava.
Ja no quedaven mines,
rabent la gent marxava.

Casal sens vida,

has conegut la joia

d'uns altres dies.
Senyora gran, Carlota,

enmig de pols sospires.

.

Sense esperança

només records et queden;

l'enyor et mata.

Mirant per la finestra

les hores mortes passes.
.