-
-El nen ha de dur un mocador blau al coll el dia de la festa de la classe abans de Nadal- La meva filla fa l'enunciat com si em concedís una gràcia en lloc de demanar un favor.-Blau fosc o clar?- sol·licito mentre repaso mentalment les existències. L'ordinador personal del cervell s'atura de cop en un retall blau marí que va sobrar fent canvis decoratius.
-Fosc, blau marí- em diu per sort.
De vegades és molest que ella doni per fet que he de solucionar tot el que té a veure amb disfresses o vestits extres dels meus néts, només pel to que hi endevino, com si es tractés d'una activitat menor, només pròpia d'àvies desvagades amigues de fil i agulla.
-mmm... no sé si tindré temps... ja t'ho miraré, potser sí... però no n'estic segura...- balbotejo en un intent segurament inútil d'aparentar indiferència, tan sols per fer gruar i revalorar la meva tasca.
-Segur que en aquella caixa de retalls trobaràs alguna cosa que servirà- insisteix somrient la malvada, amb la convicció del qui té el problema resolt perquè em coneix prou bé.
Efectivament, tan bon punt arribo a casa, amb l'escala m'enfilo a l'entresolat on entaforem tota mena d'andròmines i allà apareix la cèlebre caixa i de seguida el flamant tros blau marí de cotó. "Ja està, ja el tinc"- em dic. I aquí s'hauria d'haver acabat tot. Però vet aquí que, obeïnt una mena de ritual que no puc mai defugir, començo a remenar enmig de la barreja tèxtil, per una tendència innata a conversar amb els records, siguin de l'estampat que siguin.
Els primers retalls amb que topo parlen d'èpoques recents: restes d'un cobrellit de patxword de la Jana, un bon tros de roba tigrada d'home primitiu d'en Joel. i altres mostres d'activitat d'àvia vulgar. Però furgant ensota apareix un teixit de flors llampants i alegres que de moment no sé situar. El miro una estona i de cop es converteix en una faldilla llarga, una mica "hippie", que em trasllada a les darreries dels setanta, quan vivia envoltada de responsabilitats, en plena creixença dels fills petits i tenint cura dels meus pares malalts, sense gaire ajut ni mitjans. Recordo com em sentia i per uns instants em pregunto si em vestia tan alegre per contrast, talment com si volgués fugir d'un entorn que m'ofegava. Però de seguida ho vull veure com el que jo era llavors: una dona jove enfrontada a l'adversitat, però amb ganes de seguir la moda del moment.
Una segona remenada pel fons de la caixa em situa de sobte en una etapa molt més agraïda: Davant d'uns quadrets verds i blancs veig la cuina de Vilajuïga, una cuina que primer vam somiar i que, de mica en mica anàvem fent realitat en Miquel i jo. Somric copsant el mateix sentiment d'il·lusió que m'envaïa quan allò prenia forma i quan ho anava vestint amb detalls personals, com les cortinetes de cotó de la finestra. Han passat més de trenta anys i fins i tot puc percebre aquella olor inconfusible que fa l'obra nova. Els quadrets ja han passat a millor vida i els ha substituït un estampat provençal, però la cuina amb ceràmica verda encara perdura.
Ja completament submergida en els records, rescato un tros de roba que em posa filosòfica. És un retall de tricot vermell intens amb pinzellades negres mal fetes, un disseny avui ressuscitat, que em convenç del poder voluble de la moda que fa possible el retorn d'allò que era el darrer crit abans d'ahir, amb un format diferent perquè sembli nou. Quan aquesta roba era part del meu vestuari, en lloc de la línia actual, seguia un patró de brusa folgada, amb mànigues japoneses i sense coll que jo combinava amb uns pantalons negres. Recordo perfectament que així anava vestida aquella tarda que passejava amb la meva mare pels vols de la catedral quan de sobte, vaig veure com se'ns apropava un xicot negre i d'una revolada m'arrencava la cadeneta d'or del coll i fugia corrents. Sempre hi penso passant per allà i no puc deslligar-ho de la roba que portava, però no he avorrit ni el lloc ni vaig avorrir la brusa. Vaig considerar-ho una jugada adversa de l'atzar i res més.
-I tu què vas fer, àvia?- recordo que em va preguntar el meu nét expectant, un dia que li explicava aquell robatori com si fos una aventura.
-Què volies que fes, rei meu? Res.- li vaig dir jo.
No crec que el nen imaginés que jo actuaria com una super-àvia de pel·lícula, però potser, pobret, esperava un final més feliç, i davant la seva cara decebuda vaig intentar raonar la meva passivitat.
-Suposo que aquell noi ja havia calculat que jo no el perseguiria, deixant sola la meva mare velleta, i a més ell corria molt i pels carrers no es veia ningú. Mira, vaig pensar que ell devia ser més desgraciat que jo per haver de guanyar-se la vida d'aquella manera- vaig afegir provant que s'ho mirés des d'un punt de vista més positiu.
Tanco la caixa conscient que arriba l'hora de sopar i el més calent és a l'aigüera, i faig emmudir els retalls, fins que un altre dia, per qualsevol motiu, abandonin el seu quiet retir, poblant de records aquest pensament enyoradís.
-----
HAIKÚS
---------
Retalls amb vida,
avui parleu de penes
o d'alegries.
----
Caixa tancada,
empesa a recordar-me
la vida mia.
----
Sutil amagues
l'esqué de l'enyorança
per seduir-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada