dissabte, 22 de desembre de 2007

XERRADA SOBRE JESÚS MONCADA


M. Rosa Moncada, va venir a l’Escola dijous passat a fer-nos una xerrada sobre la figura del seu germà, Jesús Moncada.
És molt interessant establir contacte amb la vida d’un escriptor, apropar-se a l’ésser humà, conèixer l'entorn que ha modelat una manera d’interpretar arguments i personatges. Hi ha qui, engolit per l'interés d’un relat, relega a segon terme el seu autor però per a mi, escriptor i obra formen un tot indestriable, i en el cas de Jesús Moncada, aquest fet és evident.
No m’entretindré a comentar els detalls que sobre la seva vida ens va fer la M. Rosa, ja que tots vam tenir ocasió d’escoltar-los en la xerrada, però voldria ressaltar la singularitat del personatge, i l’immens bagatge humà que es desprenia de tot el que ens va explicar. Es podia deduir que en el sí de la família regnava aquell considerable sentit de l’humor que assaborim en la seva obra; hi destacava també el gran amor pel poble, la llengua i la terra catalana, que ell sentia tan seva malgrat pertànyer administrativament a l’Aragó. Emocionava l’estimació pel nebot; l'afecte pel seu gos Rom i pel seu successor Samba i resultava xocant comprovar com enmig d‘una vida senzilla i casolana havia estat capaç d’anar forjant una carrera tan excepcional. Això demostra que el talent no coneix llinatges, sobretot si va acompanyat d’una predisposició natural per assimilar idees i sensibilitat per expressar-les. Va ser un home ple de saviesa, que patí intensament la situació d'un poble que veia morir, i que va sentir la necessitat de plasmar-ho en forma de novel·la, per servar la memória del lloc enyorat.
Quants Jesús Moncada deuen romandre amagats en algun lloc anònim del món? Segurament que com ell no gaires. Perquè, com deia la M. Rosa, en Jesús ho va sacrificar tot per seguir amb honradesa el camí que s’havia traçat. Va renunciar a tenir parella, a formar la seva pròpia família i a una feina més ben remunerada; tot per considerar-ho incompatible amb les hores que la carrera d’escriptor li robava, i no tothom té la claredat de veure-ho. Però, com deia la seva germana, en un home de les seves conviccions, aquesta manera d'entendre la vida no tenia alternativa.
Vaig trobar molt divertit el relat de la concessió del Premi de les Lletres a Saragossa, on per fi li van ser reconeguts els mèrits i no és difícil imaginar algú tan senzill com en Jesús Moncada i la resta de família, lleugerament encongits i astorats enmig de la faramalla que per allà solen gastar.
M’ha agradat conèixer la M. Rosa. Ha fet créixer en mi l’admiració que ja sentia per en Jesús i al mateix temps me l’ha fet veure com algú molt proper. L’amor i el respecte que professava al seu germà, la complicitat que existia entre els dos i el record fidel que ara li dedica em van emocionar i em van mostrar una persona del tot digna d’ell: senzilla, intel·ligent i sensible.