RAMON CABRERA - GUERRES CARLINES

Castell de Morella
.
.

Ramon Cabrera va néixer al 1806 a Tortosa. De petit al van enviar al seminari de Tortosa però el va deixar el 1833 per unir-se a l'aixecament carlista. Les seves dots de comandament van fer que un any després el general Carnicer el nomenés coronel i després de la mort d'aquest accedís al capdavant de les tropes carlines d'Aragó i del País Valencià. Aquell mateix any, el general lliberal Nogueras va afusellar la mare de Cabrera, Maria Grinyó, en resposta als afusellaments massius ordenats per Cabrera després de la batalla de Rubielos. Els dos anys següents, 1836 i 37, va comandar les campanyes a la Manxa, l'Alcàrria i Sòria, arribant fins a les portes de Madrid, però va haver de tornar al Maestrat en ser derrotat i ferit a les batalles de Rincón del Soto (la Rioja) i Arévalo (Sòria). L'any 1838 conquerí Morella i la convertí en capital del seu territori. El pretendent Carles el va nomenar compte de Morella en agraïment als seus serveis.
L'any 1839, ja malalt es retirà a França, però vuit anys després, el 1848, tornà en combat reunint un exèrcit de deu mil homes i començà la segona Guerra Carlina o Guerra de Matiners. Després d'una sèrie de derrotes als Pirineus, va haver de retirar-se de nou a França.
Derrotat, va exiliar-se a Anglaterra on es va casar l'any 1850 amb Marianne K. Richards, una dama anglicana de l'alta societat anglesa.
Va morir el 1877 a Wentworth, prop de Londres.

----------------------------------------------------------------



LES GUERRES CARLINES

La Guerra Carlina fou un conflicte civil que va esclatar al morir Ferran VII, ja que els absolutistes no acceptaven Isabel II i l'abolició de la llei Sàlica, i eren partidaris de Carles Maria Isidre, germà del rei difunt. Va començar el 1833 i va afectar principalment al País Basc, Navarra i Catalunya. Al País Basc va estar dirigida per Tomàs de Zumalacàrregui i de Imaz, i a Catalunya per Ramon Cabrera i Grinyó, el Tigre del Maestrat.
Fins a tres guerres carlines es van anar succeint el segle XIX. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara suposà la fi de la guerra al front basco-navarrès, a canvi del manteniment dels furs.
Durant la tercera guerra carlina que va del 1872 al 1876, les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior. Isabel II era a l'exili i el rei Amadeu I, monarca des de 1871 no era gens popular. Carles VII, nét de Carles Maria Isidre de Borbó, va prometre a Catalunya, València i Aragó el retorn dels furs i constitucions que havia abolit Felip V.
Posteriorment i ja abandonada la causa dinàstica, es van formar diferents sectors carlistes, alguns van derivar a grups de caràcter paramilitar (requetés). En la Guerra Civil (1936-39) el carlisme donà suport al bàndol insurrecte. Molts dels seus membres es van adherir a Falange Espanyola Tradicionalista, institucionalitzada per Franco el 1937.
Ideològicament, el carlisme era reaccionari i anti-liberal. Als seus principis, el suport social provenia principalment de les àrees rurals, ja que molts pagesos veien amenaçada la seva forma tradicional de viure. De tota manera molts altres motius van impulsar a la guerra altres sectors de la societat, aspectes que encara ara són motiu d'estudi per part dels historiadors.