dimecres, 21 de novembre del 2007

CAPÍTOL CINQUÈ


L'autor, viatjant novament dins la memòria del vell Nelson, evoca antigues imatges on l'Arquimedes Quintana, el veterà d'Àfrica, n'és actor principal. L'acció ens trasllada a l'any 1916, quan en Jaume de Torres va decidir emprar matxos que substituïssin els homes per remolcar aigües amunt els llaüts. El relat, que comença amb la divertida descripció d'uns personatges atrafegats en una "suposada" batussa a L'Edén, continua després amb el record del primer viatge del Carlota per experimentar el nou sistema i amb el neguit d'un retorn incert que desapareix quan el llaüt arriba triomfal, amb la nova estrella de les nits de L'Edén, la bella Madamfransuà. A partir de llavors el sistema de sirga amb bèsties de tir és adoptat per tothom.
Finalment, un nou experiment nàutic encarregat per la vídua Salleres, ens deixa amb la incògnita d'un final desastrós, molt en la línia de l'autor, que segurament esbrinarem més endavant.
Enmig d'un afinat sentit de l'humor destaquen baralles i enfrontaments, troballes genials com fer ús d'una ullera per repassar la história, i recursos ben expressius com "ascendit a administrador per mèrits de matalàs", que reafirmen la vàlua de l'escritor.
Haikús
La gent guaitava
les aigües tremoloses,
Quanta incertesa!
................
Visca la França!
la bella encisadora
gentil fitava.