LA POESIA

Com pluja fina,

sona una melodia.

La Poesia

és com aigua divina:

sedueix i sadolla.

---

Sense poetes

moriria la vida.

La Poesia

esvaeix la rutina

nostra orella acarona.

---

Com dolça brisa

ens atrau, ens captiva.

La Poesia

esdevé art, joguina,

nostres dies transforma.

---

És la paraula

un tresor de vitrina.

La Poesia

com perfum ens fascina,

com remei ens conforta.

---

Oh noble fressa!

Hem sentit la gran crida.

La Poesia

resplandeix la jornada

ha tocat nostra porta.

---

Quina diada!

Compartim la bellesa.

La Poesia

ha ocupat la gran trona.

Verdaguer vigilava.

SENSACIONS EN ACABAR EL LLIBRE

Si mentre desgranava els últims capítols de Camí de Sirga m’anava envaint un sentiment de melangia i de pèrdua per la lenta agonia d’un poble, aquesta sensació s’ha accentuat quan he arribat al final. De melangia, barrejada amb l’enyorança que en Moncada sap transmetre com ningú, tant si recrea personatges, com si descriu situacions; també de pèrdua per haver arribat al final del viatge per una història que m’ha portat a Mequinensa, un paisatge fins ara desconegut per a mi, on he tingut ocasió de riure i plorar, de descobrir maleses i bondats, i d'emocionar-me amb drames humans. Una sèrie de sentiments d’empatia dels que em sentiré orfena, acostumada a compartir la vida amb aquest món de ficció tan entranyable. És fantàstic el poder d’en Jesús Moncada, per dotar les situacions d’un sentit estricte de la justícia, sense oblidar d'encomanar-nos tendresa i embolcallar-ho tot amb la sàtira més mordaç e hilarant. La seva manera d’escriure tan personal, tan plena d'estratègies m´ha admirat i ha fet de la lectura de Camí de Sirga un plaer, al qual no estic disposada a renunciar de cap manera: a partir d’ara em declaro fidel lectora seva. Gràcies Jesús pel regal del teu llibre, gràcies per haver-me descobert tot un món, el món de l'aigua, dels llaüts, de les mines, de Mequinensa i de la seva gent, aquest seductor mural ple de color i humanitat. Vaig començar el viatge amb les mans buides i l'acabo amb una maleta farcida de vivències i agraïments. La teva obra perdurarà per sempre en el lloc immortal dels escollits.

TRÀGICA AGONIA DE LA CARLOTA DE TORRES

Dues ferides

semblaren tes parpelles.

Embotornades,

dins l'estantissa cambra,

amb pena s'entreobriren.

---

Tebiors primeres

lliscaren per l'estança,

suau atmosfera.

Rojors de matinada

tintaren tes pupil·les.

---

Pobre Carlota!

Una llavor maligna

que t'embolica

en remolins agònics,

germinacions sinistres.

---

Dins el marasme

figures entrelluques;

aigües estranyes

on els llaüts no suren,

ni trenca cap onada.

---

Quan t'assabentes

que t'han buidat la casa

en crits esclates.

Dins la negror t'enfonses,

del pou ningú et rescata.

EPÍLEG: EXILI SENSE RETORN

La Carlota té el dubtós privilegi de ser la darrera persona que mort a la vila vella. Aquesta mort, tràgica i desafortunada com tota la seva vida, marca un punt final en la trajectòria del declivi sense remei d'una nissaga que ja no pot continuar. L'últim passeig que la dona fa, moribunda i nua per un casal buit de mobles i quadres, és tot un símbol i el colofó dramàtic que el personatge mereix. Gairebé ningú l'acompanya en la deslluïda cerimònia de l'enterrament: tan sols l'obligada presència dels fills, les llàgrimes de la fidel Carmela i el silenci del grup habitual dels parroquians de l'antic Cafè del Moll, que observen aclaparats el canvi de situació a que tots estan abocats. Des del fossar de la vila vella, en Nelson contempla entristit la població nova on ha d'anar a viure l'endemà i el record dels vells amics desapareguts el convenç que ell no podrà mai desfer-se del lloc que el va veure néixer. Navegarà sense llaüt per un exili sense retorn.
---------

TANKAS
---------
Estimat Nelson,
sense llaüt navegues;
vas a l'exili.
Pertanys al món de l'ombra,
no tens retorn ni pressa.
---
Enmig de fosca
vells amics ja retrobes;
tranquils t'esperen.
En la nit del silenci
cerques un lloc per sempre.

CAPÍTOL VI

Ja a les darreries del treballat traspàs de la vila de Mequinensa, un episodi dramàtic, tractat amb la ironia magistral d'en Moncada, ens situa de nou en plena guerra civil, amb la troballa d'una calavera i uns ossos enterrats enmig de les restes del local Venus. Quan l'Honorat del Rom es veu obligat a respondre al bigotut sergent de la guàrdia civil que l'interroga sobre tan macabra troballa, l'apotecari no pot evitar el sentiment que li provoca el record d'aquell local, compendi de l'esbarjo popular, on s´hi aplegaren vilatans de totes edats per ballar, veure teatre, cinema, o "lliurar-se a activitats engrescadores" jocosament comentades. L'interrogatori quedà suspès quan apareix la Susanna Castells identificant el propietari d'aquell esquelet, i destarota l'escena shakesperiana que el del tricorni estava interpretant: no era la víctima de cap assassinat sinó la d'una guerra ferotge que va omplir de morts desconeguts les terres de l'Ebre.

. . . . . . . . .

TANKAS DELS MORTS LLUNY DE LA TERRA

La guerra absurda

convertí en manicomi

la trista terra.

Ossos d'homes sorgiren

barrejats amb collites.

...

Lluny de la casa

joves folls disparaven,

altres morien.

Sense fe ni esperança,

la disbauxa seguia.

...

La calavera

que en Ramon trobà un dia

geu ben a l'ombra.

Són d'un noi les despulles

i el fill mort ell recorda.

DEDUCCIONS ERRÒNIES

La versió més escampada de la reclusió en una ordre franciscana de l’Octavi Riera, fill d’una coneguda família d’Olot, sostenia que era una conseqüència del desengany amorós que va patir quan l’Adelina Santancana li va donar carabasses i es va prometre amb l’Agustí Torroella; però era una deducció errònia, fruit com tantes altres, de l’incansable treball de llengües ocioses especialistes en l’art de llençar rumors i de propagar mitges veritats. El cas és que, si bé era cert que el jove havia manifestat inclinació vers la noieta, i que se’ls havia pogut veure més d’un cop conversar pel passeig principal del poble, mai havia tingut la intenció de formalitzar cap mena de compromís i des de molt jovenet abrigava el secret desig de deixar l’estil de vida convencional al que semblava abocat, per vestir els hàbits d’aquella ordre monacal. Ningú podia entendre com aquell brillant jove, fill d’una de les famílies amb més renom de la comarca, podia prendre una decisió que alguns van qualificar d’absurd caprici i altres com el producte precipitat d’una ofuscació. Potser per això els rumors sorgiren com males herbes i van derivar en conclusions que d’alguna manera justifiquessin el fet. Ni el disgust dels pares, que esperaven que el fill únic continués la nissaga Riera, ni els comentaris d’amics i coneguts van fer-lo desdir. –“Ja veureu com ho deixarà aviat. no és vida per ell”- vaticinava la gent, practicant de nou la deducció errònia. I aquest auguri alimentava l’esperança de la família, però el pas dels anys els va convèncer que allò no era un acudit passatger, sinó un projecte pres amb ferma decisió.

ADÉU A LA CASA

La lectura de Camí de Sirga, deixant de banda l’immens bagatge artístic i humà que comporta, planteja el drama viscut pels que van sentir que alguna part d’ells moria enmig de les despulles d’un poble enderrocat. Sense arribar a tant dramatisme, i en circumstàncies ben diferents a les del llibre, molts de nosaltres hem sentit un buit estrany, el dolor de ser infidels a un espai, en el moment en que tancàvem per última vegada la porta de la nostra casa. Una darrera mirada per les parets despullades, per les finestres sense cortines, pels racons buits on la nostra veu canvia de so, ens omple d’un sentiment inexplicable de pèrdua, encara que el trasllat sigui motivat per un fet agradable i el lloc on anem sigui millor. La casa que deixem ha estat plena de nosaltres, de la nostra olor i les petites marques són nostres, els senyals que la nostra vida ha anat fixant per les habitacions. Qui sap com seran els qui arribaran el dia de demà. Aprofitaran els mateixos racons que nosaltres, aquells on la claror de la llum és més bona? Posaran plantes als balcons? Seran sorollosos o discrets? Pel nostre cap circula una barreja d’interrogants per un futur encara incert i de records d’un passat que sempre apareix magnificat. Per un moment ens tempta el consol que una mena d’alè nostre ha de perdurar en aquell espai, però un cop tancada la porta, sabem que ha partir d’aquell instant la casa tan sols reviurà dins del nostre pensament i que s'obre un nou escenari en la nostra vida.