RECORDS

“Els records provocats per aquella trobada fortuïta amb el que havia estat més que un amic en altres temps, s’acoblaren com les peces d’un trencaclosques per compondre sobre les runes la memòria inesborrable d’aquell estiu de 1980. Feia mal recordar-ho però encara en feia més fer veure que no havia passat perquè tenia la certesa que allò havia servit per enfortir la seva relació un cop superat el tràngol. Perquè per ella havia estat un tràngol haver ensopegat amb aquell company de feina de qui es va enamorar com una col·legiala, i experimentar un sentiment tan confós. Cert que va viure uns moments intensos, un remolí de sensacions atraients fins llavors ignorades, però sempre enterbolides pel pensament del marit traït. Encara que es repetís mil vegades que tot havia passat sense voler-ho, i que no es podia lluitar contra la força de l’enamorament, sabia que per algú com ella aquell raonament era impossible. I va triar la renúncia. Va canviar de feina argüint que l’horari era més compatible encara que fos mentida. Va ser un acte quasi heroic en uns temps en que la fidelitat començava a no estilar-se; un anar contra el corrent social que aprovava la total llibertat de sentiments si la naturalesa ho exigia.
Va sentir una mena de trasbals quan va topar amb ell a la sortida d’aquell supermercat on no havia entrat mai. Estava canviat, més gras i amb menys cabell, però conservava aquella força en la mirada. Li va dir que vivia a prop i res més. Ni tan sols li va confessar si s’havia casat i si encara treballava a la mateixa empresa. Semblava tenir pressa. El temps tot ho modifica - va pensar - i encara que ella no ha pogut esborrar el record, en aquells moments eren dos estranys, com si mai no haguessin viscut res en comú.”

CAPÌTOL VI

Ens trobem immersos de ple en l’enterrament d’en Jaume de Torres, disposats a escatir per fi la catàstrofe que en capítols anteriors s’ha anat anunciant. Una minuciosa descripció del seguici, “un magma onejant i negrós”, dóna peu a consideracions diverses sobre les relacions església-poder en temps franquista, com l’ordre consistorial de carregar sobre els obrers minaires el pagament dels desperfectes de l’església, que aporta sucosos comentaris dels protagonistes sobre els drets de propietat adquirits quan es girés la truita. Una altra n’és la particular relació d’animositat de la Carlota després del sepeli, indignada per la desagraïda resposta del capellà i del propi Déu a la generositat dispensada pels Torres fins llavors. També s’esmenten els neguits i tripijocs d’un Ramon Graells que més que mai s’autoafirma com a responsable dels negocis familiars. Parents i seguici avancen amb tota la pompa, acompanyats per una eixordadora banda formada per supervivents del naufragi de la guerra. A propòsit d’aquesta recomposició, destaca una curiosa anècdota de l’antic capatàs de La Carbonífera, autodidacta del trombó de vares. L’apoteosi final, que desvetlla el que constituí gran vergonya, esdevé quan el comentari sobre un gos famèlic fet per una dona del seguici, desencadena l'allau de pànic de tota la comitiva cercant amagatall, i deixa abandonat el taüt d’en Jaume de Torres enmig de la plaça. No cal dir que la descripció d’aquesta fugida massiva en mans d’en Jesús Moncada es converteix en un dels moments més hilarants de la novel·la.

TANKAS

Magma que oneges,
negre i pompós avances.
Ningú diria
que ben aviat t’espera,
una vergonya amarga.

La gran Carlota

per Déu se sent traïda.
La il·lustre dama
del cel creu impossible
ofensa tan sonada.

Trombó de vares
de l’Ebre t’apoderes
en la nit negra.
Entones un gran himne
i autoritats esveres.

La desbandada
aquell taüt isola.
Oh paradoxa
del qui ha manat en vida
i en la mort sol es troba.

LLUMS I OMBRES

Un besllum de lluna filtrat de sobte pels núvols, li va permetre distingir la figura d’una dona remenant la bossa. Va sentir una fregadissa, la flama d’un llumí trencà la fosca. A la primeria, la claror rogenca va enlluernar-lo i espesseí més la negror de la figura. La flameta es va enlairar fins a la punta del cigarret, el llumí es mantingué al nivell del rostre més estona de la necessària i en Martí ja no va tenir cap dubte, va adonar-se, mentre se li feia un nus a les entranyes, que des del joc de llum i ombra d’aquella fesomia el miraven els ulls de l’Scarlett. Era ella, la meravellosa Scarlett Johansson en carn i ossos qui se li apropava lentament deixant la foscor enrera. Un tremolor nerviós produït per la sorpresa i l’emoció començà a envair-lo i s’accentuà quan tot seguit l’Scarlett abandonà el cigarret i aquells llavis sensuals començaren a mussitar “Martí, Martí...” amb veu càlida, una veu que semblava acaronar l‘oïda, mentre el tacte suau d’unes mans delicades posades damunt la seva espatlla el feren estremir. Però, de sobte, quan era a punt de balbucejar “sóc tot teu Scarlett, amor meu”, la veu patí un canvi desagradable i es tornà forta, estrident, al temps que la dolçor dels braços esdevenia sacseig brusc ”Martí, Martíííííí...”
Sentí dins el cervell una mena de trencadissa i obrí els ulls de cop. La Quimeta, la seva dona, abocada damunt del llit, li dedicava un desconsiderat trontoll mentre pronunciava a crits el seu nom: “Martí, Martíííííí... vols despertar-te d’una vegada? Arribaràs tard a la feina. Al final he hagut de cridar. No sé què devies somiar però estàs tremolant de cap a peus. Perquè fas aquesta cara? Que no et trobes bé?

REVIFANT RECORDS

La visió d’un anunci televisiu, probablement d’algun detergent, on uns nens jugaven entre llençols estesos, va revifar aquells records d’infantesa entranyables, aquells que es graven per sempre en la tossuda memòria de les coses que ha valgut la pena viure. La Mercè evocava amb tendresa els dies en que ella i la seva germana també corrien embogides pel terrat de casa, enmig de la blancor assolellada d’un altre laberint tèxtil, que semblava disposat expressament per unes mans benefactores que vetllaven pel seu gaudi. Aquelles façanes blanques obertes a la diversió, aquells boscos nevats plens de caminets suggeridors per on les dues discorrien alegres, esdevenien joguina improvisada en uns temps en que els infants havien de conrear la imaginació i aprofitar qualsevol avinentesa, encara que després haguessin d’escoltar la repulsa de veus superiors cridant a l’ordre maleït. Eren temps feliços malgrat la migradesa, temps en que la vida mateixa era com un gran joc.

CAPÍTOL V

Encara planen per tot el capítol les ombres de dues jornades luctuoses: la dels funerals d’aniversari del senyor Jaume de Torres i la del propi dia de la seva mort. En la primera, un cop de cerç carregat de pols, emblanquina una Carlota de Torres endolada i les tres minyones que l’acompanyen, provocant els comentaris irónics dels parroquians del Cafè del Moll, i algunes consideracions tendents a imaginar la ventada com un càstig diví.
En la segona, un relat carregat de frases poètiques i troballes literàries, la crònica del viatge del Verge del Carme per transportar el taüt d’en Jaume de Torres, esdevé intrigant en aparèixer uns misteriosos passatgers que volen travessar el riu. En Nelson reconeix un d’ells, ex vilatà i anarquista fugitiu, lluitador encara amb els maquis contra la dictadura franquista, que li entrega un paper. Per ell s’assabenta de la mort en el camp de concentració de Mauthausen de l’Aleix de Segarra, el gran amor d’una Malena que haurà de renunciar per sempre a l’ansiat retorn.

TANKAS

Llaüt que esgaies
en la negror fumosa
l’aigua tranquil·la.
Celístia pintada
sobre la pell de l’Ebre.

La garbinada
cobrí el cel de núvols;
bromalls de boira,
filades de tenebra
que la nau embolcallen.

Llençols de núvols
tapen amb nit les aigües.
Abrics de fosca,
amagatalls de lluna
on els estels s’oculten.

HAIKÚS

Besllum de lluna
filtrat enmig de núvols,
retall minúscul.

Un llumí trenca
la foscúria densa.
Fràgil espurna.

Sense la flama
es convertí aquell rostre
en taca fosca.

Dèbil llumeta
que ben ràpid es nega
sota les l’aigües.

CAMINS DE GUERRA CAMINS DE PAU